Com ballar en una sucursal bancària

«CaixaBank converteix una vella sucursal en un cafè per a mil·lennistes». La notícia va saltar el mes de desembre passat, dues setmanes abans del Dia dels Innocents, de manera que no podia ser una broma. Comprovat: aquell edifici gris ubicat a la cèntrica cantonada de Balmes amb Pelai on els caixers automàtics van arrecerar molts sensesostre s’ha transformat en un espai on disfrutar, compartir i crear. (Disfrutar_Compartir_Crear és la clau de la xarxa wifi. En anglès, of course).

Al vestíbul ja no hi ha taulells per renovar talonaris, abonar factures o treure 12.000 pessetes de la llibreta. Avui és un espai diàfan que conserva la solemne escalinata central de marbre que es bifurca en dos i que condueixen a la balconada de la primera planta. A l’esquerra de l’escala, hi ha l’escenari. A la dreta, darrere del mural art decó dels anys 80, hi ha un bar gestionat per Rodilla, la cadena d’entrepans més madrilenya ever.

Gratis, si te n’assabentes

Aquell jove que anys enrere va organitzar un festival punk autogestionat presenta la cita amb els seus pantalons de xandall i la seva samarreta de banda metalera. S’excusa pel retard, perquè l’avió dels músics s’ha endarrerit, però ningú s’ha queixat. Tampoc ha pagat ningú. Només havies de registrar-te a la web del local i demanar la teva entrada. Preu: zero euros. Despeses de gestió: zero euros. Això sí, havies de saber que l’Imagin Café existeix i programa concerts. Una ocupació del modern local és estar al dia del que passa a la ciutat.

La cantina acull un directe d’Equiknoxx, col·lectiu jamaicà de dancehall futurista. El seu Bird sound power va ser elegit segon millor disc del 2016 per la revista anglesa The Fact. I aquí estan, exemplificant aquest futur en què els artistes sobreviuran cedint el seu prestigi a empreses i bancs necessitats de modernitzar la seva imatge davant les noves generacions. Encara que mil·lennista i compte corrent siguin conceptes oposats.

«¡Vull veure-us ballar, Barcelona!», exclama Shanique Marie, vocalista que potencia amb les seves enèrgiques rimes els ritmes que modelen Gavsborg i Time Cow des de la taula de control. No ho té fàcil. Això sembla més aviat la festa seriosa d’una convenció d’endoscopistes que un club. I tampoc hi ajuda que les vidrieres permetin veure des del carrer el que passa a dins. Ni tan sols és així: a les nou del vespre aquesta cantonada està deserta.

Des de la primera planta, l’escena encara és més estranya. No hi ha ni el més mínim detall que ens recordi que la cita està organitzada per l’entitat bancària. Bé, res excepte els subliminals tons blavosos dels focus. Shanique intenta una vegada i una altra que el públic es deixi portar: «¡Acosteu-vos!». «¡Vull veure-us ballar!». «¡Repetiu amb mi!». La vibració és contagiosa, però el recinte està gelat. ¡Això era un banc, hòstia! Encara que, ei!, ara és un espai de música i tecnologia i, si un jove pateix un atac de creativitat, pot refugiar-se a la seva zona Imaginers, a la de coworking o citar-se amb altres joves creadors al Garden by Samsung, a la sala Big Table o al racó de micro meetings.

«És molt estrany»

Notícies relacionades

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Luis Mateo Díez: "No hi ha res que m’interessi menys que jo mateix"

Equiknoxx acaba el seu concert. No entrarà a la llista dels 200 millors del 2018. Segon intent: per l’escalinata de l’antiga sucursal baixa un paio negre amb rastes. És un dels dos cantants de STILL, el projecte de l’italià Simone Trabucchi, també orientat al dancehall. El seu disc I reflexiona sobre l’ocupació d’Etiòpia, la figura de l’emperador Haile Selassie i l’espiritualitat de la religió rastafari. Els seus vocalistes, no obstant, tiren més dels seus recursos físics i sensuals per escalfar d’una vegada el vestíbul.

Equiknoxx marxen de la vella sucursal. Els esperen al CTM de Berlín, un festival de música experimental i electrònica enfocada als clubs que funciona de forma independent des de l’any 1999. Al carrer, una parella retira diners del caixer. Mentre esperen els bitllets, miren a través dels vidres sense entendre res. «No sé què cony han fet aquí. És molt estrany», conclouen.