Leonardo Padura: "No fem història, la història ens fa a nosaltres"

Per a Leonardo Padura Cuba és a la vegada un destí feliç i una cadena. Va néixer en una casa a Mantilla, un barri semirural allunyat del centre de l’Havana, on els nois solen jugar a beisbol pels carrers. En aquella casa va créixer, es va casar fa 40 anys, va tenir les seves filles i allà viu la seva mare, Alicia, un amor de senyora que als 90 anys i en determinats moments gasta molt mal humor i es posa «majadera», com bé saben i comprenen els amics que envolten l’escriptor. El pare del detectiu Mario Conde i premi Princesa d’Astúries va presentar ahir a BCNegra La transparencia del tiemp, novena aventura del melancòlic investigador de l’Havana a la  recerca d’una talla romànica d’una verge negra que van robar a Catalunya durant la guerra civil espanyola.

–¿S’adona que si algú vol saber com s’ha viscut a Cuba els últims 25 anys haurà de llegir les seves novel·les sobre Mario Conde? 

–Un dels meus models per a aquesta sèrie va ser la protagonitzada per Conejo de John Updike, que recorre quatre dècades de vida nord-americana. La diferència és que Conejo acaba enriquint-se i això a Conde no li passarà. Amb els meus llibres he tractat de fer una crònica possible de la vida cubana, allunyada de la veritat absoluta, des del 1989 fins al 2014.

–¿Sent per això una certa responsabilitat?

–La meva responsabilitat està en el punt de vista, el de l’home comú i corrent. També és una mirada generacional, els que vam viure la caiguda del mur i ara ens enfrontem a un present incert.

–En aquesta novel·la, Mario Conde, que té un any més que vostè, està a punt de complir-ne 60. 

–Sí, amb aquesta sensació que és més la vida que has viscut que el que et queda al davant. Mario sap que té les mans i les butxaques buides i que la càrrega dels seus records és molt gran.

–¿A què es refereix La transparencia del tiempo

–A la idea que a través del temps podem mirar com en un vidre translúcid les actituds que els homes han repetit una vegada i una altra al llarg de la història sense adonar-se que són dirigits pels esdeveniments històrics. I és que a vegades creiem que fem història i no ens adonem que és la història la que ens fa.

–La novel·la mostra una Havana desgastada i sense esperances. ¿La sent així?

–Cuba arrossega un passat brillant i èpic, amb una gran presència cultural per la seva música i els seus artistes. Potser pocs sàpiguen què passa a Guatemala, però tots tenen una idea del que passa a Cuba, encertada o no. Quan viatjo fora tots em pregunten i jo m’estic preguntant. Tinc més dubtes que certeses sobre quin serà el futur cubà. La novel·la reflecteix com s’ha anat modificant el model econòmic, cosa que ha transformat també la societat, i no sempre per bé.

–¿Vostè és tan solitari com Mario Conde? 

 –Jo, per començar, visc molt temps viatjant, però sempre necessito tornar a la meva illa per preservar el meu espai de soledat. I, com Mario Conde, he convertit casa meva en un castell, en una fortalesa on disfruto amb els meus amics.

–¿Què tal el reconeixement oficial?

–Tinc el Premio Nacional de Literatura, potser soc el més jove que l’hagi rebut. Però des de fa anys no aparec gens o gairebé gens als mitjans. Fa uns anys, aquest bandejament oficial va tenir una expressió molt divertida: vaig presentar en un festival una edició en Braille. Era tan invisible que només promocionaven els llibres per a cecs.

–La novel·la s’acaba el 17 de desembre del 2014, amb l’inici de les relacions entre Cuba i els Estats Units. Vista avui és una data trista.

–Vaig voler detenir la novel·la en aquest punt per no entrar en un període històric del qual no tindria perspectiva. La visita d’Obama va desencadenar un somni amable: el pas per l’Havana dels Stones, que es filmés a Cuba Fast and Furious, que hi anessin equips de beisbol de lligues professionals, que ens visitessin acadèmics, artistes, intel·lectuals i músics...

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

–I llavors va arribar Trump.

–Sí, i és possible que aquest sigui el punt més baix en les relacions cubano-nord-americanes en els últims 40 anys.