BCNEGRA

Kike Ferrari, un "barrufet" tarantinià

L'escriptor argentí, que treballa de netejador nocturn en el metro de Buenos Aires, reedita 'Que de lluny semblen mosques', ajuste de cuentas con los que es van enriquir en la dictadura

zentauroepp41881938 barcelona      02 02 2018    icult   el escritor argentino k180202133519

zentauroepp41881938 barcelona 02 02 2018 icult el escritor argentino k180202133519 / JORDI COTRINA

2
Es llegeix en minuts
Anna Abella
Anna Abella

Periodista cultural

Especialista en art i llibres, en particular en novel·la negra, còmic i memòria històrica

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Després d’una viagra i una ratlla de coca, i de beneficiar-se una de les noies del seu club nocturn, el senyor Machi, armat d’Armani, Rolex i ulleres Versace, puja al seu BMW i descobreix un cadàver al maleter, encadenat amb les manilles de vellut roses que fa servir amb les seves amants. Aquí comencen sis hores frenètiques en la millor tradició tarantiniana, influència confessa de l’argentí Kike Ferrari (Buenos Aires, 1972), que en 180 pàgines aconsegueix que el lector senti el seu mateix «odi» pel mesquí, prepotent i «miserable» protagonista sense escrúpols de Que de lejos parecen moscasPremi a la millor opera prima a la Setmana Negra de Gijón 2012.

Tot i les bones crítiques no va aconseguir difusió i ara Alfaguara rellança la novel·la, que presenta en la cita literària BCNegra, on demà participa en una xerrada sobre literatura pulp a la presó Model.

«Luis Machi es diu com un ocupador que vaig tenir i que em va acomiadar igual que el personatge acomiada injustament un treballador. És la meva petita venjança», somriu Ferrari, que retrata «un dolent dolentíssim, exemple d’aberració extrema de l’individualisme i producte del capitalisme, per a qui els que l’envolten existeixen perquè els utilitzi, els seus fills i la seva dona són adorns necessaris, i tracta les seves amants pitjor que els seus empleats».

Però Machi és molt més: «És el paradigma del nou-ric de la nova burgesia argentina illetrada que va fer la seva fortuna en la dictadura fent negocis amb l’Estat i amb l’especulació financera, igual que Mauricio Macri (president argentí)», denuncia Ferrari, que fa anys que compagina l’escriptura amb la feina de netejador nocturn al metro de Buenos Aires.

Aquesta és una etiqueta que espera esborrar amb la seva nova novel·la ja acabada. Però assumeix que «la literatura és com el poblet dels barrufets, un munt de nans blaus iguals fins que algú et posa en una categoria. I jo vaig ser el barrufet que escombra el metro. Ho accepto perquè em dona una visibilitat que necessito perquè em llegeixin».

«MONSTRUOSITAT»

Quan Machi troba el cadàver, del qual mai es pregunta qui és, entra en «una mena de cinta de Moebius, pateix un càstig que mai s’acaba, com Sísif». Ferrari intercala flashbacks que descobreixen els enemics que ell mai ha considerat com a tals perquè «el pitjor és que creu que no ha fet mai mal a ningú». No obstant, l’autor, que als 90 va ser deportat dels EUA, on va arribar buscant feina, confessa que escrivint es va topar amb la seva «pròpia monstruositat». «Va ser dur reconèixer-me en les misèries que hi ha el llibre i que són producte de coses que vaig veure i em van succeir».

 

L'escriptor argentí Kike Ferrari, autor de 'Que de lejos parecen moscas', aquest divendres a Barcelona / JORDI COTRINA

Notícies relacionades

Un dels que envolten a Machi és el Cloaca, extorturador de la dictadura. «El tema és aquí. Segueix enfadant-te. Fa poc han tret de la presó per a arrest domiciliari Miguel Etchecolatz (condemnat per crims de lesa humanitat)». El problema no són, diu, els torturadors de primera línia com aquest, sinó els de segona o tercera, que van al·legar complir ordres. «Els ordenaven fer parlar algú, però ningú els ordenava que ho fessin ficant-li una picana intravaginal a un fetus perquè la mare parlés».

Avís sobre el final: «Com a lector odiaria com s’acaba la novel·la».