Jóhann Jóhansson: "El cine em permet experimentar coses que no faria en els meus discos"

L’islandès Jóhann Jóhansson (Reykjavík, 1969), un dels compositors contemporanis més respectats, ha desenvolupat una doble carrera, en el cine i en solitari. El creador de bandes sonores com La teoría del todo i La llegada aterra avui a l’Auditori per presentar Orphée (Deutsche Grammophon), el seu últim disc.

–Els seus concerts són gairebé una cosa extraordinària. No es prodiga gaire, tot i que tornarà a Barcelona per actuar al Primavera Sound. 

–M’agrada tocar en directe, però necessito dosificar-me. Si només gires, perds la màgia, i jo aspiro a viure cada concert com una cosa especial. Per això em fixo molt en les sales on toco. Busco espais que encaixin amb l’atmosfera de la meva música. 

–¿Hi ha alguna connexió entre el seu primer disc en solitari, Englabörn (2002), i Orphée? 

–N’hi ha moltes. En tots dos utilitzo nombroses cordes i piano. S’escolten solos d’instruments convencionals, però també inclouen electrònica. I en els dos casos hi ha una peça vocal en llatí. 

–La literatura sol ser una de les seves fonts d’inspiració, no l’única. 

–Necessito un marc per dissenyar la música. Una història. La majoria dels meus discos són narratius. Encara que a vegades poden resultar oblics i gens obvis, tots fan referència a alguna cosa. Orphée, per exemple, és com un diari. El vaig escriure durant un llarg període de temps en què la meva vida es va transformar bastant. És un disc sobre el canvi. La mutació és una cosa present en la música d’aquest treball. Hi ha una seqüència que es repeteix, es desconstrueix, evoluciona i es transforma.

–¿És molt diferent el seu públic segons cada país? ¿Va gent a escoltar-lo atreta pel seu treball al cine?

–La meva música arriba a tota mena de gent. Jove, gran i de mitjana edat. Vam fer un tour pels Estats Units l’any passat i pensàvem que seria així allà. Però no. Hi havia més o menys la mateixa proporció de gent. Potser molts que em coneixen per La teoría del todo no connecten amb la meva música, potser troben pesats i foscos els meus discos.

–Ho té assumit. 

–Afortunadament, l’espectre musical és amplíssim. No s’ha d’esperar mai res determinat d’un artista, i molt menys que segueixi l’estil que l’ha donat a conèixer. Si odio una cosa és repetir-me. Vull explorar coses que no he provat mai. Per això faig cine. Les bandes sonores em permeten experimentar. Em donen l’oportunitat de provar coses que potser no faria mai en un dels meus discos.

–¿Per què al final no va fer la banda sonora de Blade runner 2049 com s’havia anunciat? 

–Legalment, hi ha raons contractuals que no em permeten parlar-ne. Tampoc és interessant.

–Entre els seus últims treballs figura The mercy, una nova col·laboració amb James Marsh, amb qui va rodar el film sobre Stephen Hawking. 

–Aquest segon film amb Marsh és una pel·lícula molt diferent, més fosca i molt poderosa. Estic molt orgullós d’aquest treball. En aquesta cinta torno a un tipus d’escriptura més melòdica que a La llegada i Sicari. M’agrada molt explorar diferents formes de treballar.

–¿És cert que acostuma a imposar-se certes restriccions per forçar la creativitat? 

–Quan ets al principi d’un projecte, tot està permès, però després d’un període d’experimentació emergeixen aquells paràmetres a què intento cenyir-me. Imposar-te una sèrie de regles de joc, com escollir determinat tipus d’instrumentació o els colors orquestrals, m’ajuda. Però, en realitat, utilitzo una estranya combinació de coses a l’hora de crear. M’imposo una sèrie de regles, encara que també necessito tenir cert caos al meu voltant. 

–És curiosa la seva trajectòria. Va estudiar piano i trombó, però es va integrar en un grup indie i es va desenvolupar de manera autodidacta. ¿Què recorda d’aquella etapa? 

–Va ser molt important tant per a mi com per a altres músics amb qui segueixo col·laborant. Somiàvem fer coses d’una altra manera. Anàvem a un petit local de Reykjavík. Que sigui una ciutat petita va afavorir el contacte entre instrumentistes clàssics, improvisadors de jazz, productors electrònics i bandes de heavy metal. Ens vam unir per experimentar i buscar sons híbrids. Va ser una època apassionant en la qual Sigur Rós i altres van començar a donar-se a conèixer. Hi havia molta efervescència i creativitat.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

–¿Quina banda sonora ha sigut la més difícil? 

–Dues que vaig fer l’any passat però que els directors al final no van utilitzar. En el cas de Mother, una pel·lícula molt estranya i claustrofòbica, va ser decisió meva eliminar-la perquè, a mesura que avançava el film, tant Darren Aronofsky com jo mateix vam veure que demanava una altra cosa. Però això no s’ha acabat: estem en converses per transformar-la en òpera.