Derain, Giacometti i Balthus, en comunió

La història de l’art, sempre disposada a encasellar els artistes, reconeix la figura d’André Derain com a fauvista, un dels bons, si no el millor. Punt. No en diu res, de l’anomenat segon Derain, de qui va abandonar l’estil titllat de salvatge al Saló de Tardor de París de 1905 per obrir nous horitzons artístics després de la primera guerra mundial. Se l’ignora quan no se’l menysprea. I no. Derain no va deixar mai de ser un gran pintor. Incomprès, potser, però un geni. D’això se’n van adonar alguns dels seus col·legues de professió, com Pablo Picasso, que quan va saber que havia mort va confessar a Pierre Daix: «No t’imagines quin gran pintor era». O Alberto Giacometti, que va afirmar: «És el pintor que més m’apassiona, el que més m’ha aportat i el que m’ha ensenyat més des de Cézanne; per mi, és el més audaç». Ho deia en general, però sobretot, en referència a la seva producció més tardana. 

El motiu de la poca atenció al seu treball no fauvista, a judici del director cultural de la Fundació Mapfre Pablo Jiménez Burillo, va ser «deixar d’estar de moda. Això va fer que no tingués la importància que es mereix. Només Picasso va ser capaç de reinventar-se i estar d’actualitat permanentment». I afegeix: «Va ser víctima dels clixés historiogràfics». Unes etiquetes que han qualificat el seu treball postfauvista de període bizantí. «Terme que empobreix la bellesa i notable originalitat de la seva pintura», explica Jiménez Burillo. 

El motiu de la poca atenció al seu treball no fauvista, a judici del director cultural de la Fundació Mapfre Pablo Jiménez Burillo, va ser «deixar d’estar de moda. Això va fer que no tingués la importància que es mereix. Només Picasso va ser capaç de reinventar-se i estar d’actualitat permanentment». I afegeix: «Va ser víctima dels clixés historiogràfics». Unes etiquetes que han qualificat el seu treball postfauvista de període bizantí. «Terme que empobreix la bellesa i notable originalitat de la seva pintura», explica Jiménez Burillo.

Gran fascinació 

La mostra, a la Sala Recoletos de Madrid fins al 6 de maig vinent, es va veure a la capital francesa a la tardor i va tenir un gran èxit. «Se l’ha qualificat com una de les millors dels últims 10 anys a París», assegura Hergott. Una acceptació que obeeix tant a la nova lectura del treball de Derain com al fet de presentar-lo juntament amb dos grans artistes del segle XX: Giacometti i Balthus. «No cal explicar-ho gaire. N’hi ha prou de veure-ho», assegura Jiménez Burillo. 

La mostra, a la Sala Recoletos de Madrid fins al 6 de maig vinent, es va veure a la capital francesa a la tardor i va tenir un gran èxit. «Se l’ha qualificat com una de les millors dels últims 10 anys a París», assegura Hergott. Una acceptació que obeeix tant a la nova lectura del treball de Derain com al fet de presentar-lo juntament amb dos grans artistes del segle XX: Giacometti i Balthus. «No cal explicar-ho gaire. N’hi ha prou de veure-ho», assegura Jiménez Burillo. 

Tot i això, a l’exposició hi ha història: van ser amics i van compartir moltes coses, encara que cada un va desenvolupar el seu propi llenguatge. És la primera vegada que s’exposen junts, ja que ocupen compartiments molt diferents en la història de l’art, però «l’un al costat de l’altre funcionen i la comparació obre noves i inhabituals lectures del seu treball», sosté el director de la fundació. «En el cas de Derain, no només no perd al confrontar-se amb dues grans personalitats com Giacometti i Balthus, sinó que en surt reforçat. Veiem la seva poderosa personalitat i la seva gran capacitat pictòrica». 

Notícies relacionades

El #MeToo dels nens

Amb el peu esquerre

La idea d’unir-los parteix de la fascinació que sentien pel francès l’escultor i el surrealista. I de l’amistat que es va teixir entre ells. Va començar perquè tots tres mantenien relació amb el cercle surrealista i es va estrènyer el 1935, després de coincidir en la primera exposició de Balthus. A partir d’aquí van compartir conceptes: «A tots tres els interessava el realisme a partir de l’emoció, no de la realitat que es pot veure», concreta Jacqueline Munck, comissària de la mostra. Mirades: tots tres es van interessar pels antics mestres i van revitalitzar gèneres com el retrat, la natura morta i les escenes quotidianes. I galeristes i models: Pierre Coelle va exposar Giacometti, va ser marxant de Derain i mecenes de Balthus. També Pierre Loeb i Pierre Matisse van treballar amb tots tres. En l’aspecte de les models destaca l’artista Isabel Rawsthorne, que va posar per al francès i el suís (després ho va fer per a Francis Bacon) i va ser gran amiga de l’autor de La lliçó de guitarra. 

Sensual i sensorial

Tot això ho explica la mostra a partir de 200 obres firmades pels tres artistes –entre olis, escultures, dibuixos i fotografies– agrupades per temes. Arrenca amb la mirada al passat de tots tres, amb un Derain que observa l’Edat Mitjana, mentre Giacometti absorbeix de totes les civilitzacions antigues i Bal-thus copia Piero della Francesca; i acaba amb la mirada més fosca sobre la realitat que comparteixen després de la segona guerra mundial. Enmig hi ha espai per a tot. I més. No en va Munck assegura que l’exposició té moltes capes de lectura, perquè no només permet apreciar la producció dels tres grans creadors, sinó també seguir la història artística de França dels anys 20 i 30 a través  dels membres del grup surrealista (amics del trio protagonista) i la història del mercat de l’art en aquell moment. Però abans que res són «tres viatges: un de sensual, un de sensorial i un d’aprenentatge».