Andrei Zviaguintsev: "Critico el meu país perquè soc un patriota"

És el director viu més important de Rússia. La seva nova pel·lícula, Sin amor, ja va guanyar el premi del jurat en el festival de Cannes i d’aquí unes setmanes li podria proporcionar l’Oscar, guardó al qual va aspirar per primera vegada el 2014 gràcies a Leviatan. En l’últim film, Andrei Zviaguintsev parteix de la història d’un matrimoni a un pas del divorci que lluita per trobar el seu fill desaparegut per oferir un retrat desolador de la societat del seu país.

–¿Vostè creu que, per a un director rus, és possible fer pel·lícules que no siguin polítiques? La inquietud que vull transmetre amb Sin amor té a veure amb la condició humana, no només amb Rússia. Sé que en moltes d’escenes de la pel·lícula podem sentir notícies sobre la crisi ucraïnesa per la televisió o per la ràdio, però en realitat són un mer teló de fons. I és cert que la història arrenca el 2012, quan al meu país hi havia esperances d’un aperturisme polític que finalment no es va produir, i això va instaurar el desencant i el fatalisme entre molta gent. Però em sembla que la història és universal: ens recorda que el capitalisme ha propagat la corrupció, que les relacions humanes s’han convertit en meres transaccions i que el narcisisme s’ha apoderat de la gent. Això passa a tot el món.

–En tot cas, la pel·lícula retrata Rússia com un lloc en què les institucions són fallides. Bé, és una pel·lícula realista. S’hi han perdut uns quants drets, com per exemple la llibertat d’expressió. La policia ha deixat de servir la gent per convertir-se en un escut per protegir els poderosos. I, en general, Rússia s’ha aïllat de la resta del món, i això és terrible. No vull que Sin amor sigui entesa com una declaració política. Jo no soc un home polític; no llegeixo la premsa, de fet ni tan sols tinc televisor. Ara bé, si serveix per obrir un debat entre aquells al meu país que es neguen a mirar-se al mirall i aquells que assumeixen la necessitat de canvis, em sembla bé.

–¿És conscient que els dos protagonistes de Sin amorSé que provoquen reaccions negatives, però no són pas monstres, sinó gent completament normal; persones que somien ser feliços i que, per aconseguir-ho, estan disposats a trencar amb les seves obligacions. El seu fill, per exemple, s’ha convertit per a ells en una càrrega. Sí, ella és addicta als mòbils i les xarxes socials, però, ¿és que no li passa això mateix a moltíssima gent? Vostè hauria d’haver vist la quantitat de llums que s’encenien constantment al pati de butaques durant la projecció de la meva pel·lícula a Cannes.

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

–La seva anterior pel·lícula, LeviatanNo va canviar res, no em van ficar a la garjola ni van intentar impedir que rodi el que em doni la gana. L’única diferència és que Leviatan havia sigut finançada en part amb fons públics i Sin amor no ha comptat amb aquestes ajudes, però perquè no les vam demanar. Així mateix, a Rússia hi ha una llei que prohibeix l’ús de paraulotes a les pel·lícules, i Leviatan n’està plena. Em va fer molta pena que el públic rus hagués de veure una versió higienitzada de la pel·lícula.

–Vostè és el director rus amb més projecció internacional. Segons sembla, això fa que la premsa del seu país sovint l’acusi de fer pel·lí-cules dissenyades per a l’exportació. ¿El molesta? Les fronteres nacionals no tenen sentit al parlar de cine. A mi m’interessen els bons directors, sigui quin sigui el país on van néixer o on van rebre finançament. Si el meu cine és ben acollit a Occident, això significa que soc capaç de comunicar-me amb tothom fent servir un llenguatge comú. A causa de l’èxit que el meu cine té a l’estranger, m’han atacat per fer mala publicitat de Rússia, però això no té cap sentit: si critico el meu país és perquè soc un verdader patriota. Però de fet no em sorprèn gens. Qualsevol que no en parli en termes inequívocament elogiosos és acusat de fer propaganda antirussa.