Luca Guadagnino: "Soc el director menys púdic del món"

Gràcies a títols com Jo soc l’amor (2009) i A bigger splash (2015), l’italià Luca Guadagnino s’ha confirmat com un dels directors més experts a l’hora de retratar el desig carnal i de convertir aquest sentiment en una cosa gairebé palpable. Això torna a quedar en evidència en la seva cinquena pel·lícula, Call me by your name, història d’una breu relació entre un adolescent i un noi que ronda la vintena que arriba –tard– a les nostres pantalles després de revelar-se com un dels fenòmens del 2017, i que aspira a quatre premis Oscar.

–La novel·la d’André Aciman en què es basa el film és per a ell una història molt personal. ¿Com va afectar això la seva adaptació a la pantalla?

–El llibre es vehicula a través d’una narració en primera persona molt proustiana, plena de nostàlgia. Però a mi la nostàlgia no m’interessava, per això vaig evitar la veu en off. Jo vaig voler retratar el desig, immediat i ardent. No és l’únic que vaig descartar del text original, també una subtrama protagonitzada per una noia malalta de càncer, i l’escena en què els dos amants defequen l’un al davant de l’altre. No em vaig veure capaç de rodar-la sense que resultés grotesca.

–En va rodar una altra en què Elio es masturba amb un préssec. ¿Li va plantejar alguna dificultat específica?

–Sí. Vaig pensar que era físicament impossible, així que un dia jo mateix vaig intentar masturbar-me amb un préssec, per demostrar-me que no es podia fer. Però després de desossar-lo i encaixar-lo al meu cos, funcionava perfectament.

–La pel·lícula és la història d’un amor homosexual protagonitzada per actors heterosexuals, una cosa per la qual l’ha criticat. ¿Ho va veure venir?

–Soc un home gai. Sempre ho he sigut. I sento una gran admiració per la manera com artistes homosexuals utilitzen la seva obra per expressar-se. Però em nego a definir les persones basant-me en la seva identitat sexual. Pensar que per donar vida a un personatge gai cal un actor gai em sembla provincià i reaccionari. No sé si els meus actors se n’han anat al llit alguna vegada amb un home; m’hauria sentit idiota preguntant-ho. Rock Hudson era gai i va encarnar munts de personatges heterosexuals. ¿Què té de dolent això?

–¿Va arribar a plantejar-se fer la pel·lícula més sexualment explícita?

–Soc el director menys púdic del món, i en la meva carrera he sigut molt precís a l’hora d’usar cossos masculins i femenins per transmetre emocions. Dit això, sempre vaig pensar que les escenes de sexe eren una cosa que aquesta pel·lícula no necessitava. No crec que ningú la vegi i pensi: «Està bé, però hi falten penis». Jo vaig voler retratar aquesta cosa invisible anomenada intimitat, el moment en què algú s’acosta a tu per olorar-te i refregar-se amb tu. Quan desitges una altra persona, el que és més important és el temps previ al sexe que és ple de mirades i gestos i temptejos. Quan et saltes aquest pas i consumeixes el desig de seguida és com si et treguessis de sobre el que sents.

–¿Per què tantes pel·lícules seves inclouen piscines?

–El que és trist és que jo no sé nedar. Si no toco de peus m’ofego. Fa uns anys vaig intentar aprendre’n, però l’instructor no va trigar a perdre la paciència amb mi. Suposo que és el meu subconscient el que m’empeny a imaginar escenes que transcorren al voltant de la piscina. Però confesso que vaig estar a punt de no fer Call me by your name per això.

Notícies relacionades

'Call me by your name', l'embruix del primer amor

'Call me by your name': un espai de llibertat

–¿Ho diu de debò?

–Sí, sento que ja he rodat massa pel·lícules sobre gent rica en escenaris magnífics. Estic segur que podria viure fins i tot al carrer, però les meves paraules no resultaran creïbles als que em consideren un pijo a qui només interessa el luxe i la bellesa. Les crítiques no em turmenten, però no vull ser vist com un esclau de l’hedonisme.