Anar al contingut

TORNA UNA LLEGENDA DE L'ANIME

Sexe i ultraviolència en horari infantil

L'arribada de 'Mazinger Z' a Espanya fa 40 anys va commocionar els nens de l'època i va posar en peu de guerra les associacions de pares

Rafael Tapounet

Sexe i ultraviolència en horari infantil

periodico

El 4 de març de 1978, en horari de sobretaula, als nens espanyols els va explotar el cap amb l’emissió del primer capítol de Mazinger Z, apropiadament titulat El nacimiento de un robot milagroso. Miraculós va ser, en efecte, l’impacte que aquell colós mecànic va tenir en tota una generació de nanos que abans només havien tingut contacte previ amb l’animació japonesa amb les lacrimògenes sagues de Heidi i Marco i el precedent més remot i en forçós blanc i negre de les carreres de cotxes de Meteoro. 

    Des de la seqüència inicial, amb el tità sorgint de l’aigua, el crit de Koji Kabuto («¡Planeador abajo!») i la imbatible cançó d’obertura escrita i interpretada pel bilbaí Alfredo Garrido (autor també de l’himne del Mundial-82), els joves espectadors de l’època ja van entendre de manera instintiva que es trobaven en presència d’alguna cosa verdaderament especial: una sèrie de dibuixos feta dels materials amb què es construeixen les mitologies.

Pits i ‘rabos’

En aquell temps de Corts constituents, acords pesquers i atemptats de l’ETA i el GRAPO, la ultravio­lenta croada de Mazinger contra el mal, encarnat en el Doctor Infierno i el seu exèrcit de bèsties mecàniques, va segrestar la imaginació de la mainada espanyola, que assistia bocabadada als combats d’autòmats gegants, amb el seu desplegament de feixos d’energia fotònica, míssils perforants i punys voladors. Impossible resistir-se a una sèrie en què els episodis portaven títols com ara Batalla en el cielo iluminado por los relámpagos, La violencia de la máquina mecánica Desma o Centro de Investigación de Energía Fotoatómica, blanco del diablo (penseu que veníem de Heidi i els seus trepidants capítols El susurro de los abetos, El cabritillo i Clara se tie­ne en pie).

    Com tota mitologia com cal, Mazinger va donar a llum tot un seguit de llegendes fantàstiques que van créixer com boles de neu en les converses de pati d’escola. La més recordada és la que atribuïa al robot de càrrega Afrodita A la locució «¡Pe-chos fuera!», que no va dir mai, tot i que els verdaders connoiseurs preferien l’acudit que afirmava que a la sintonia inicial hi sortia la frase «Mazinger es fuerte y mi rabo es una furia» (no deia això, sinó «muy bravo»).

    Parlant de cues, també abundaven les especulacions més o menys científiques al voltant dels genitals del baró Ashler, lloctinent del Doctor Infierno amb la cara meitat home i meitat dona. La seva llarga ratxa de derrotes va fer que acabés sent reemplaçat pel comte Brocken, un semicíborg filonazi que portava el cap sota el braç i parlava amb la veu de Constantino Romero.

Pares contra robots

Totes aquestes al·lusions de caire sexual, reals o imaginades, unides a les inusuals dosis de violència servides des de la pantalla a un públic infantil van fer que les associacions de pares de l’època posessin el crit al cel i iniciessin una campanya per demanar la retirada de la sèrie que va ser secundada i animada pels mitjans més conservadors. El diari Abc, per exemple, va publicar el 8 de juliol de 1978 un ampli reportatge sobre el «fenomen Mazinger» en què un psicòleg advertia que el personatge del baró Ashler «contribueix a desfigurar el rol sexual del nen […] i a confondre’l», i sentenciava que la sèrie resultava «perillosa» perquè feia una «glorificació de la violència i dels tòpics culturals que anul·len l’espontaneïtat creativa del nen comunicant-li continguts ideològics molt clars».
    

Tan clars no serien aquests continguts ideològics quan un referent de la resistència intel·lectual en el franquisme i de la premsa d’esquerres com la revista Triunfo va dedicar la portada del seu número 800, i un llarg article en pàgines interiors, a denunciar el biaix imperialista i anticomunista de l’anime creat per Go Nagai. «Neofeixisme cibernètic», va escriure el periodista i novel·lista Fer­nando González (autor de la celebrada novel·la sobre la guerra del Rif Kábila) en un text que pretenia demostrar que el propòsit de la sèrie era convèncer els nens occidentals de la necessitat d’un «rearmament bèl·lic permanent» davant de l’amenaça del Pacte de Varsòvia i per aconseguir-ho feia servir arguments tan imaginatius com que el símbol que travessa el pit del robot protagonista és «la versió esquematitzada de l’àguila de l’escut nord-americà» i que la imatge del Doctor Infierno «recorda sospitosament Carlos Marx». Tot plegat per concloure que Mazinger Z constituïa «un perill públic» amb unes «conseqüències sociopolítiques que poden ser il·limitades i imprevisibles».
    

Tot aquest soroll, en qualsevol cas, va alarmar els responsables de TVE, que el setembre del 1978 van suspendre la sèrie quan només s’havien emès 27 dels 33 episodis que s’havien doblat al castellà. Dels sis capítols que van quedar als llimbs, cinc es van recuperar la primera setmana del 1979. Fins a 14 anys després, el 1993, no es va emetre la sèrie completa, de 92 episodis, però aquesta vegada a Tele 5 i, ai, amb un doblatge hispanoamericà en què el mític Jet Scrander es convertia en «el Retropopulsor». I això sí que no. 

0 Comentaris
cargando