EL LLIBRE DE LA SETMANA

Emiliano Monge: l'enorme abisme de la vida

La novel·la de l'escriptor mexicà és subversiva perquè l'autor ha sabut reflectir l'aridesa amb una llengua no violenta

zentauroepp32455593 madrid 18 01 2016 entrevista a emiliano monje  autor de las 180109120930

zentauroepp32455593 madrid 18 01 2016 entrevista a emiliano monje autor de las 180109120930

3
Es llegeix en minuts
Ricardo Baixeras
Ricardo Baixeras

Crític literari

Especialista en en literatura llatinoamericana

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Si no hi hagués violència no existiria Mèxic: sense Mèxic no hi hauria violència. I Emiliano Monge (Mèxic, 1978) està cartografiant al mil·límetre el mapa d’aquesta textura d’una manera pertinaç, dibuixant-ne tots els contorns a través d’un lent buit silenciós, que converteix el que és arcaic i el que és profund en un estranyament del relat que no és un saber, sinó una experiència que està agitada no tant per dir, com per callar. Morirse de memoria (2010), El cielo árido (2012) i Las tierras arrasadas (2015) ja havien donat sobrades mostres de com es pot arrossegar el lector cap al mateix centre de l’infern circular. Que sempre torna.

   

Aquell misteri del present perquè no hi ha passat i no hi haurà futur es palpa molt de prop a 'La superficie más honda' 

 La matriu que cus cadascun dels relats de l’extraordinari La superficie más honda és el silenci com a representació d’un paisatge decadent, que no és sinó una altra forma de violència i potser la més consistent i corrosiva. Un silenci que travessa els personatges fins al punt més insondable d’aquesta superfície fonda que tots porten dins perquè al final «aceptarán que el silencio empieza dentro de la boca». Un silenci que envaeix lentament els forats voraços del relat i es torna bogeria: «[…] eso también me vuelve loca, el silencio. ¿Cómo puede ser que no se escuche nada? No es que extrañe los motores o los gritos, pero aunque sea un rumor de algo». Un silencio que es obligado sacar de muy adentro de los personajes: «lo que importa es que lo arreglen, que le saquen a él ese silencio que trae dentro […] pídeles a esos que le saquen ese frío que nos lo calla». 

DIFÍCILS D’OBLIDAR

Les històries estan mancades de principi i de final. Alguna cosa ha succeït. I alguna cosa succeirà. Però ni una cosa ni l’altra s’expliquen aquí. Com ha dit Giorgio Agamben en un llibre memorable, El fuego y el relato, l’escriptor «haurà de saber distingir, en el fons de l’oblit, les ràfegues de negra llum que provenen del misteri perdut». Aquest misteri del present perquè no hi ha passat i no hi haurà futur es palpa molt de prop a La superficie más honda que es convertirà en un llibre mític, mitològic. Impossible creure que contes com Todos nuestros odios, La tortura de la esperanza, La tempestad que llevan dentro i Lo que no pueden decirnos seran fàcils d’oblidar.

    

El clima de brutal violència íntima desarticula les vides dels personatges, sí, però articula els relats com «un coro enloquecido de la noche». El llibre és totalment subversiu perquè Monge ha sabut formular aquesta aridesa que sosté la vida amb una llengua no violenta i des de dins. Una vida que s’expressa com l’esbós d’un enigma que el lector no pot resoldre. 

Notícies relacionades

    

A El instante indicado, Osmar es percata del que ja saben tots els personatges que pul·lulen com fantasmes per aquest llibre: la única forma de que pueda seguir vivo es pensando que estoy muerto». I és així perquè els personatges de Monge observen la vida des de les lleis de la literatura. Són literaris: les seves històries els semblen una ficció; s’enfronten al perill insondable de saber en què consisteix «el enorme abismo», l’esquerda que canviarà les seves vides, l’ordit d’uns ressons convertits en memòria com a únic límit d’un món que a La superficie más honda es revela com si fos la roda del temps.