Wolf Alice, construir sobre les ruïnes

Anar a un concert de Wolf Alice és fer una visita al museu del rock alternatiu dels últims 25 anys, amb  cortines de guitarres shoegazing, rampells rockers filo-grunge, melodies somiadores i aquell punt gòtic. Tot és allà, de Cocteau Twins a Smashing Pumpkins, a través de l’impacte físic i el drama, exquisidament empaquetatper una banda que es mou entre la filigrana pop i un calat emocional rocker i que congrega un públic abundant, com vam poder comprovar aquest divendres a Apolo en la seva segona visita a Barcelona.

Escoltant una cançó com Heavenward, la primera de la nit, l’associació amb les textures guitarreres de My Bloody Valentine era automàtica, de la mateixa manera que era fàcil pensar en Dolores O’Riordan i The Cranberries al so del seu gran hit, aquell Bros invasiu i una mica juganer que va esclatar a mig concert. Amb tota aquesta biblioteca entre les mans, a partir de les ruïnes d’un món que comença a ser antic, el quartet britànic aconsegueix, però no sempre, construir un so dotat d’identitat, alhora pop i rock, tan d’ambients i desenvolupaments com de tornades, sobretot quan supera la temptació de l’efectisme (les tempestes de Lisbon) i dona fruits exòtics com Don’t delete the kisses o el sexi Formidable cool. Cançons totes dues del seu segon disc, Visions of a life, publicat aquesta tardor, que no s’aparta dels perfils del primer.

ÀNIMA DE ‘STADIUM BAND’

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Al capdavant de Wolf Alice tenim una figura, Ellie Rowsell, amb aspecte d’estar compromesa amb el missatge del grup, vocalista donada al matís i guitarrista temperamental, amb una veu que encaixa tant amb les harmonies d’aire oníric com amb les exigències més despentinades dels moments rockers, com en la directament punk, i eficaç, Space & time. Wolf Alice no sembla acontentar-se construint cançons boniques o suggerents, sinó que somia amb l’stadium band capaç de sacsejar grans recintes, i cap allà es va encaminar aquest Moaning Lisa smile hereu de Nirvana, que va conduir al moment més atrevit i aparatós, aquell Visions of a life de vuit minuts, amb càntics místics i guitarres dignes de Black Sabbath.

Cap a aquest pla més invasiu es va decantar Wolf Alice en el tram final, a través de la fúria amb espasmes noise de Fluffy i al rock d’espais oberts de Giant peach, consumant el trànsit des de la lluminositat melòdica a la presa de la fortalesa. No és aquí potser on hi ha els registres més encertats de la banda, malgrat que disposar de cançons amb aquest poder els col·locarà en una posició apta per acaparar el circuit de festivals.   H