Anar al contingut
¡Guasch, ens has encongit el Liceu!

10AUGUST BLAZQUEZ

¡Guasch, ens has encongit el Liceu!

Rosa Massagué

La marxa del director general deixa el teatre de la Rambla sanejat econòmicament i minvat artísticament

L’octubre del 2013, Roger Guasch va arribar a la direcció general del Liceu amb la missió d’aconseguir la viabilitat del teatre on el vermell dels números era el color dominant, i on el director artístic i el del cor, Joan Matabosch José Luis Basso respectivament, ja tenien un peu fora del teatre de la Rambla. La seva experiència en la reestructuració d’empreses en moments de crisi l’avalava per al càrrec. Quan Guasch va arribar al Liceu, acabava d’aconseguir la fusió de L’Aliança amb la Mútua Divina Pastora (en realitat, l’entitat valenciana va absorbir la catalana, que a Catalunya conserva el seu nom).
   

 Ara Guasch se’n va amb els deures fets. ¿Bé? Vegem-ho. El pla estratègic 2014-2017 ha aconseguit el sanejament econòmic de la institució. Si el Liceu fos una fàbrica de mitjons o de cotxes, per posar dos exemples molt diferents, se n’hauria d’aplaudir la gestió, però fabrica altres productes; uns, tangibles, però altres, totalment intangibles, que són els que fan gran una entitat històrica com el Liceu.

De ser el primer teatre d’Espanya i un dels importants d’Europa, el coliseu de la Rambla és avui una cosa semblant a un teatre d’òpera de províncies. La gestió guaridora de Guasch ha aguditzat aquesta deriva. Contràriament al que consta en el comunicat de premsa que va donar la notícia de la seva marxa, sota el seu mandat no s’ha aconseguit millorar ni la imatge ni el prestigi «a nivell local, nacional i internacional». En els cercles operístics d’aquests nivells abunden els comentaris negatius. Alguns, amb intenció malèvola. Altres, amb autèntic pesar. I dol molt sentir-los.

Falta de projecte

Voler, com deia Guasch, que tothom trepitgi el teatre almenys una vegada a la seva vida mitjançant unes promocions que recorden aquell antic programa radiofònic de La comarca nos visita és un objectiu lloable, i serveix per omplir butaques buides, però això no fa gran el Liceu.

El que fa gran un teatre d’òpera són unes masses estables de primera i un projecte artístic. Del primer tema, en l’haver de Guasch mereix constatar-se la notable millora de l’orquestra sota la direcció de Josep Pons. El projecte orquestral no s’ha acabat, però tot indica que va per molt bon camí. La resta està per fer. La imprescindible millora del cor sembla confiada a la biologia, és a dir, a les jubilacions per edat dels seus components.
    

Per a molts aficionats, la temporada va acabar amb l'última representació de 'Tristan und Isolde'

Pel que fa al projecte, no n’hi ha. La programació d’aquesta temporada ideada per la directora artística Christina Scheppelmann ho demostra. És de suposar que obligada per les limitacions imposades des de la direcció general. Però tot i així, amb limitacions, es podia esperar una programació més imaginativa. Molts aficionats consideren que la temporada va acabar el 15 de desembre passat amb l’última representació de Tristany i Isolda, en què van convergir de forma impressionant l’orquestra, els cantants i la posada en escena.

Abans, hi va haver dues òperes –Viaggio a Reims i Un ballo in maschera– molt deficients. El que queda són dues reposicions, tres donizetti, diverses òperes en versió concert, un gounod i una sorpresa en el sentit més ampli de la paraula. Els que van veure el moscovita Helikon Opera en la seva visita a Peralada fa uns quants anys segurament deuen estar tremolant davant El dimoni, d’Anton Rubinstein, que portaran al Liceu. En la temporada hi ha grans veus, sí, però les veus soles no fan bona una temporada. I el que se sap de la pròxima, la del 2018-2019, no apunta a un canvi de tendència.

Guasch ha encongit el Gran Teatre. Esperem que els que n'elegeixin el successor –la fundació el patronat de la qual presideix Salvador Alemany i les administracions públiques– considerin imprescindible que el teatre creixi, almenys, en qualitat artística, i que siguin conscients que l’òpera, més enllà del caràcter d’espectacle, és CULTURA. Amb majúscules. 

Temes: Òpera Liceu