Jarabe de Palo, aquí i ara

Si els recitals d’aniversari al voltant de 50 Palos mostraven un Pau Donés bolcat cap endins, en els de 20 años, l’altra efemèride (aquesta al voltant de Jarabe de Palo), manen les guitarres elèctriques i certa excitació ambiental. «Aquest any hem estat tocant 50 palos, amb el piano i tal, ¡però el que mola és això, nen!», va exclamar somrient Donés dijous passat a Luz de Gas, després d’una impetuosa ràfega de benvinguda amb El bosque de palo, En lo puro no hay futuro i Romeo y Julieta.

    

Jarabe de Palo, recuperant així la seva llatinitat de rock-and-roll i recordant un vincle profund amb el seu públic, que aquesta setmana ha abarrotat la sala dues nits tot i que, com va destacar Donés, ha tingut ocasions de veure la banda diverses vegades aquest any a Barcelona i rodalies. Identificació intensa entre les dues parts, alimentada per un esperit latent de plantar cara a la vida (i a la mort).

LLATINITAT I ‘FEELING’

Una formació que s’assembla poc a la dels vells temps: queden lluny titulars jarabescos com Jordi Mena, Toni Chupi Saigi, Marià Roch... Segueix la bateria d’Àlex Tenas, a la base d’un equip que ha suplert aquella aura de clan d’amics per un perfil més professional. Però poques objeccions es poden fer a la guitarra de David Muñoz, tècnica i rockera, buscant les arrels en mode slide a Me gusta cómo eres, o al saxo de Jimmy Jenks Jiménez, regit més pel feeling que per l’exhibicionisme, molt delicat en el trànsit de Te miro y tiemblo i De vuelta y vuelta.

    

Però Jarabe és avui, més que mai, Pau Donés i la seva circumstància. Còmode en el seu paper de trobador rocker i en els seus gestos de complicitat a les Antilles: el Pura sangre que va cantar picant els bastonets de la clau, la petita percussió afrocubana. I sense manies per parlar de les seves coses més íntimes. «Aquest matí m’han donat unes anàlisis d’aquest constipat que tinc i han sortit bastant bé», va informar aixecant una ovació.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

    

Aquest estat limítrof amb l’abisme, aquesta convivència «amb el bi­cho», així ho va dir, va dotar el concert d’un subtext, un consciència velada a partir de la qual els moments d’eufòria ho eren una mica més. Després d’Humo, on Donés diu no tenir «ni por ni fe», el repertori es va decantar cap a les peces més populars i aptes per compartir, començant per Agua, entonada per tota la sala, i seguint per El lado oscuro, Bonito, La flaca... Amb una actitud encaminada, a banda i banda de l’escenari, a disfrutar mentre es pugui. El missatge final de Donés va ser concloent: «¡Viviu el present!».