Quatre orenetes s'instal·len a Horta

Quatre personatges perfectament uniformats amb camises blanques i jaquetes negres de cua llarga a manera de frac esperen dretes en un passadís. Cada un porta una maleta. Podria ser la típica escena a la cua d’un aeroport esperant que l’avió s’enlairi. Tots quatre esperen justament això: sortir volant. Però el passadís no és el d’un aeroport, sinó el del Centre Cívic Matas i Ramis d’Horta.

A la sala contigua hi ha un sarau infernal. Crits, plors, rialles, carreres i nens reptant per sota de les cadires. Aquesta tarda hi ha concert i el públic infantil està molt excitat. Els focus els exciten. Els cants  d’ocells que emergeixen pels altaveus també els exciten. I, per descomptat, tot el que hi ha sobre l’escenari: els joncs, les flors i la resta de vegetació. A la tercera fila alguns nens i nenes criden: «¡Que comenci! ¡Que comenci!».

El concert forma part del cicle Barcelona Districte Cultural, amb el qual l’ajuntament vol potenciar l’oferta dels centres cívics. El coordinador del cicle té l’encertada idea de donar la benvinguda al públic i presentar el grup. Acte seguit, apareixen al fons de la sala aquells quatre personatges amb les seves maletes. Són les orenetes que formen el grup 2princesesbarbudes. La veu cantant la porta Helena Casas, ex-Pomada, ex-Conxita.

Energia irrefrenable

«Moltes gràcies, pardalets i pardaletes d’Horta», diu  Casas. I amb una pandereta, una melòdica, una guitarrita i un baix, comença el concert. Els adults se saben les cançons de memòria. Els menors, no, però sintonitzen amb la música d’una manera més intuïtiva i visceral. L’Óscar balla com un posseït des del primer minut. Una mare repta fins a la primera fila per atrapar el seu fill, que voldria pujar a l’escenari. Un altre converteix el tàper del berenar en un instrument de percussió. Dues nenes estan totalment bocabadades a primera fila.

La fila tres ha desaparegut. Guim i els seus amics prepunks han muntat una pista de ball. Un pare els demana calma sense èxit. És com exigir a quatre addictes al techno que s’estiguin quiets en una sessió de Mistress Barbara. No hi ha manera. Somriuen, s’abracen, es donen cops de colze, salten... Estan electritzats. Una nena agafada a la seva Nancy crida: «Somnis d’oreneeta!». Val molt la pena portar els teus fills a un concert. A través d’ells pots reviure l’excitació irrefrenable que vas sentir la primera vegada que et vas enfrontar a la música en directe.

El tercer disc de 2princesesbarbudes, Sempre de vacances, salta del reggae al country i de la cúmbia al vals. També conté belles imatges poètiques com aquella en què les orenetes es refereixen al cel com «el nostre rebost».  És un fabulós disc conceptual en què caben històries sobre gastronomia i urbanisme, criança i climatologia, sobre anhelar una vida entretinguda i viatjar a llocs recòndits. I tot, des de la lògica ornitològica. Els més petits no entendran ni la meitat, però tampoc els adults pesquem el sentit de tantes cançons que ens agraden. La música ens captiva per altres canals.

S’ha fet de nit. Al carrer fa un fred de mil dimonis. «Algú s’ha deixat la finestra oberta», suggereix l’Helena. L’oreneta baixista treu la bufanda. «Quan fa fred ens agafen les pors», explica la cançó. És hora de canviar d’aires i s’acomiaden amb «Anem a fer un volt», la tornada més fàcilment taral·lejable i a la  qual, per primera vegada, se suma tot el corral: pares, mares, nens, nenes, avis i àvies. Ha passat gairebé una hora. Quan la música és entretinguda, els nens i nenes aguanten el que faci falta sense necessitat d’artificis.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

Quan s’acaba el concert, l’ansietat embarga els adults. Una mare intenta explicar al seu fill que només podran comprar un disc perquè avui no porta prou diners a sobre per pagar tots dos. Un pare pregunta una vegada i una altra on hi ha un caixer automàtic. L’oreneta guitarrista ven discos i abans d’estampar la seva firma, pregunta a cada nen o nena si sap llegir. Un li contesta que només llegeix lletres petites i li estampa una dedicatòria en lletres minúscules.

«I un altre cop a fer maletes, perquè nosaltres som orenetes».