L'art de Plensa redescobreix la poesia d'Estellés

  

Encara que triguin 33 anys, «les coses no es poden forçar, arriben quan arriben», opinava Jaume Plensa (Barcelona, 1955) aquesta setmana davant la materialització d’un projecte llargament acariciat, des que el 1984 es va instal·lar un any i mig en un barat soterrani de Berlín que va convertir en el seu estudi. Avui posa davant un llibre de bibliòfil que inaugura el segell Enciclopèdia Art d’Enciclopèdia Catalana i en el qual fusiona el seu propi art amb la poesia de Vicent Andrés Estellés: uns versos que fa més de tres dècades el van sacsejar intensament quan a la capital alemanya va caure a les seves mans, no recorda com, la petita edició de Llibres de l’Escorpí del poemari del desaparegut bard de Burjassot L’Hotel París (1973).      «Va ser un descobriment», evoca l’artista català més internacional, que al novembre tornarà amb una exposició a Barcelona al Macba. Eren 21 poemes «molt senzills, curts, però molt intensos i sensuals, sobre el sexe, l’amor, la mort i la soledat», que li van fer veure «un poeta extraordinari, un dels millors a explicar la relació de l’ésser humà amb la vida». I en aquella humil edició de petit format –«la poesia, com el perfum, funciona millor en contenidors petits»– va fer diversos dibuixos i l’hi va dedicar i va regalar a la seva companya de llavors i encara d’avui, Laura.   

    De seguida li va rondar la idea d’editar un llibre amb aquelles il·lustracions i la poesia d’Estellés, similar al que ja havia realitzat dos anys abans amb Toni Tàpies Barba a Llibre de vidre, i va anar a visitar el poeta valencià. «La visita es va convertir en dos dies en què vam estar bevent, fumant i parlant per la Malvarrosa. Allà vaig entendre la relació extraordinària del poeta amb la vida». No es van tornar a veure, però aquella trobada va marcar Plensa. «Tu construeixes la teva memòria i jo vaig construir la meva aquells dies amb ell».        Estellés va escriure a mà i va firmar al barceloní una autorització per usar els seus poemes en un llibre artístic, que per fi ara ensenya satisfet. La luxosa edició, que a Plensa li agradaria que remetés als «incunables de l’edat mitjana», consisteix en un llibre objecte que consta d’un estoig exterior de coure gravat amb làser que per si mateix és una peça artística. Aquest guarda un estoig de tela que inclou un gravat; els cinc dibuixos de Plensa de 1984 en quatricomia; impresos sobre paper fabricat artesanalment, els 21 poemes d’Estellés de L’Hotel París (que «en realitat es referia a l’Hostal París, a prop de la Rambla, al qual vaig anar», aclareix) més un altre del Llibre de meravelles -Assumiràs la veu d’un poble- que va emocionar l’artista, i la guinda: sis transparències metàl·liques de coure, amb versos i imatges, que poden unir-se i desplegar-se com una escultura. Enciclopèdia llança dues luxoses edicions, una de 999 exemplars (3.495 euros) i una altra de col·leccionista, de 75, numerada i firmada (6.900 euros). 

L’enigma

Dels poemes d’Estellés –«és necessari redescobrir-lo»– fulleja Plensa el llibre i en recita un: «La mort creix i prospera, misteriosament,/ com la pols, amb la pols domèstica, Françoise,/ que s’hi va acumulant dessota cada pota/ de la taula, Françoise, una pols, unes coses,/ semblant a aquelles coses que s’hi fan al melic/ dessota cada pota de la taula, del llit / en els plecs del melic, una pols, unes coses». ¿Qui és Françoise? «Un enigma; la poesia i l’art sempre són enigmes», respon per afegir que «la poesia penetra en la societat de forma humil però constant i la va transformant encara que la societat no se n’adoni».      «En un món com el d’avui –assenyala– admiro els poetes perquè saben que mai viuran de la seva obra. El poeta és el germà pobre de les cultures però a la vegada és el conductor espiritual de la societat».  I Plensa, per a qui «el gran material de l’art és la vida», torna amb la ment a Berlín. «Allà vaig trobar el silenci. Ens falta redescobrir la conversa en silenci. La millor amistat és la que sap estar sense dir-se res».