Les vocals de Pedro Almodóvar

L'assaig 'Universo Almodóvar' repassa la filmografia del realitzador i constata com les seves pel·lícules dialoguen entre si

undefined40090253 madrid 13 09 2017 icult fotografias del libro de pedro almo170913173749

undefined40090253 madrid 13 09 2017  icult fotografias del libro de pedro almo170913173749
undefined40090265 madrid 13 09 2017  icult fotografias del libro de pedro almo170913173730
undefined40090263 madrid 13 09 2017  icult fotografias del libro de pedro almo170913173743

/

4
Es llegeix en minuts
Olga Pereda
Olga Pereda

Periodista

ver +

Pedro Almodóvar (Calzada de Calatrava, Ciudad Real, 1949) està convençut que la gent li dona molta més importància de la que té. Ell no se sent ni representant de la modernitat espanyola, ni veu autoritzada de la movida madrilenya, ni el gran alliberador dels tabús sexuals en el cine. «Em sento incòmode amb totes aquestes etiquetes», va confessar a Cahiers du Cinéma el 2009. Li agradi o no, el cineasta espanyol més internacional és tot això i més. Una marca. Un remolí. Un ésser públic al qual agrada refugiar-se a casa. «No hi sento d’una orella. No fumo. No bec. Soc antisocial», va declarar a aquest diari dies abans de l’estrena de Julieta, la seva última pel·lícula, la número 20 d’una carrera amb la qual s’ha guanyat un lloc d’honor en la història del cine universal. El professor universitari José Luis Sánchez Noriega proposa redescobrir el manxec a Universo Almodóvar. Estética de la pasión en un cineasta posmoderno (Aliança), espès i complex estudi d’una filmografia en què totes les pel·lícules dialoguen entre si. Aquestes són les vocals d’aquest particular univers.

A, d'actors.

Quan era petit, Almodóvar –recorda el llibre de Sánchez Noriega– comprava rajoles de xocolata per col·leccionar cromos de les grans estrelles de Hollywood. Els capellans del col·legi intentaven formar el seu esperit «deformant-lo amb religiosa tenacitat». Ell es reconciliava amb el món, el seu món, «engolit en una butaca de cine». L’Almodóvar nen estava convençut que el cine eren els actors. Després va descobrir que una pel·lícula estava creada i narrada per algú i va decidir ser aquest algú. Una vegada convertit en director (i malgrat que ha tingut algun enfrontament, com l’històric enfrontament amb Carmen Maura i la tensió revelada recentment per Lluís Homar), segueix pensant que els actors són «la matèria sobre la qual s’imprimeixen» les pel·lícules. «Em vaig fer director de cine per poder dirigir actors», afirma. A l’autor de Todo sobre mi madre no li falta raó quan presumeix de tenir una de les carreres més lliures del cine espanyol. No ha acceptat mai una pel·lícula per encàrrec i això que de Hollywood li enviaven «un guió per setmana».

E, d'Espanya.

Els pebrots escalivats, la truita, els calamars i el flam de La flor de mi secreto. Les neules de Volver. El bacallà al pil-pil de Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón. I, per descomptat, el gaspatxo de Mujeres al borde de un ataque de nervios. ¿Hi ha algun dubte sobre de quin país ens està parlant Almodóvar en les seves pel·lícules? El menjar, les festes, l’artesania i el llenguatge espanyols estan en cada fotograma: el concurs de crits de La flor de mi secreto, la campaná per no anar a l’enterrament de Volver, els Picaos de San Vicente de la Sonsierra de Kika, els quadros amb gossos i cavalls de ¿Qué he hecho yo para merecer esto? Quan era un xaval, Almodóvar veia la seva mare parlant amb les veïnes del poble i aquella imatge se li va gravar a foc a la retina. La llavor de les seves pel·lícules són, segons ell mateix confessa, un grup de dones parlant. «Quan vaig pel carrer i les veig, donaria el que fos per saber de què parlen, perquè a més de ser divertit estic segur que al darrere hi ha una bona història».

I, d'internacional.

El gruix de la taquilla de les pel·lícules d’Almodóvar es fa fora d’Espanya. Los amantes pasajeros (88%), La piel que habito (89%), Volver (84%). En el cas de Julieta, el contrast és brutal: 2,15 milions d’euros recaptats a Espanya i 19,2 milions a la resta del món, segons les dades de la revista Academia recollides a Universo Almodóvar. L’absorbent drama sobre mares i filles és una pel·lículassa on Almodóvar va tornar a ser Almodóvar. No obstant, va tenir els pitjors resultats comercials de la seva carrera a Espanya, on es va estrenar pocs dies després que el seu nom aparegués en l’escàndol financer dels papers de Panamà. En tot cas, Universo Almodóvar deixa clar que El Deseo –la productora que Pedro i Agustín Almodóvar van fundar el 1985– cuida molt el departament de premsa i, per descomptat, compta amb una gran carta: el carisma del manxec. «Almodóvar és capaç de convertir un qüestionari mandrós en una excel·lent entrevista», apunta Paz Sufrategui, que durant molts anys va exercir de cap de premsa.

O, d''otras'

Notícies relacionades

El cine de la primera etapa d’Almodóvar no s’entén sense la movida madrilenya dels (mítics ja) anys 80. Eren temps anàrquics, lúdics i intensos culturalment parlant. El director, de forma deliberada, va voler allunyar-se dels progres de la dècada dels 70. «A Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón no es veu ni l’ombra de Franco, no hi ha ni la més mínima al·lusió al passat. Va ser deliberat, però, sí, allà tothom estava entre els 14 i els 20 anys i ningú tenia una postura política. Ni falta que feia», assegura.

U, d'ubicació

Més enllà de ciutats plenes de vida com Barcelona i Madrid, l’ull d’Almodóvar s’ha fixat en el poble. A vegades, com apunta l’autor de l’assaig, idealitzat enfront del vertigen urbà. El poble com a destí de personatges que entreveuen la mort és un tema que es repeteix i que el realitzador pren de la seva biografia familiar, quan el seu pare, al sentir que estava a prop el final, va demanar tornar al poble per morir al mateix llit que el va veure néixer. Així passa amb el transsexual Lola de Todo sobre mi madre i l’Agustina de Volver. En la vida real, Almodóvar va fugir del seu poble natal. A aquest diari va explicar l’any passat que els seus pares li havien buscat feina en un banc i ell s’hi  va rebel·lar. «No viuré mai en un poble», els va deixar anar. «Ets menor d’edat, hauré de trucar a la Guàrdia Civil», el va amenaçar el pare. Per sort, no ho va fer.