CRÍTICA

Museu imaginari

El finalista del premi Herralde de novel·la retrotreu a la fusió de verdader i fantàstic de Borges

ealos4793017 barcelona 02072006 ayer bcn jornada de puertas abiertas en e171212172551

ealos4793017 barcelona 02072006 ayer bcn jornada de puertas abiertas en e171212172551 / RICARD CUGAT

2
Es llegeix en minuts
Ricardo Baixeras
Ricardo Baixeras

Crític literari

Especialista en en literatura llatinoamericana

Ubicada/t a Barcelona

ver +

En més d’un sentit, La extinción de las especies de Diego Vecchio (Buenos Aires, 1969), finalista de l’Herralde de Novel·la 2017, és un divertimento, una mena de gabinet museístic de les curiositats que recorda el genial El gabinete de las maravillas de Mr. Wilson de Lawrence Weschler (que, per cert, tant devia a la «folla de maravillas» que apareixia a El Criticón de Baltasar Gracián), un text voluntàriament simple pel que fa a l’escriptura, una nouvelle, un joc complicat amb el gènere narratiu del qual parteix i, en fi, una ficció que pretén, en bona part de les seves pàgines, miniaturitzar el món en una mena de museu imaginari, un repertori del món concebut amb la pretensió que la memòria fabuli «el que la percepció recorda». No els estranyi si el text  els retrotreu, encara que en un altre registre, a la voracitat universal i enciclopèdica del jesuïta Kircher, als jocs amb els objectes de Georges Perec a Pensar, classificar i a la fusió esbojarrada de Jorge Luis Borges amb el que és verdader i fantàstic, el que és real i el que és fals.

El que busca Zacharias Spears és dilucidar com «puede llegar a ser la imaginación cuando es custodiada por la ciencia». Vol captar «un tiempo retrógrado, en que hoy sería ayer,y ayaer, antes de ayer […] el tiempo que precedió al tiempo». Per a això funda un museu a Washington amb el llegat que li ha deixat Sir James Smithson. L’objectiu, molt simple: «En lugar de museificar el mundo, encerrándolo en un ataúd de cristal o de papel, había llegado la hora de abrir el museo al mundo y hacerle respirar una bocanada de aire fresco».

HISTÒRIA ALTERNATIVA 

Spears no s’aturarà en el seu objectiu de possibilitar la visió de tot el que conforma el passat del món. En totes les criatures embalsamades, en totes i cadascuna de les plantes, objectes i obres d’art que poblen el museu batega una pregunta, que són dues: «¿De qué manera el hombre llegó a ser hombre? […] ¿En qué momento tuvo consciencia de su infinita finitud y tuvo miedo de morir y comenzó a enterrar a sus muertos y fue invadido por un santo temor al mundo que existía más allá de este mundo y se empeñó en ganar la simpatía de los dioses y demonios con conjuros y cultivó un placer desinteresado en pintar, cantar, danzar o recitar poemas que gustaban universalmente sin concepto?».

Notícies relacionades

Si com afirma Spears «el tiempo transforma el mundo en ruina», La extinción de las especies s’erigeix en la pura fascinació per les rareses que han poblat l’existència, potser amb la pretensió gens secreta de comprendre el present. Vecchio s’ha centrat principalment a mostrar una història de la humanitat alternativa, capritxosa i persistent gràcies a un vast moviment al voltant de les relíquies del passat, aquell món oblidat capaç d’aixecar-se com una au fènix per explicar el gaudi del descobriment, el prodigi secret que sustenta la vida mateixa.

Problematitzant la condició pròpia de la novel·la, que aquí no se sustenta en una trama que narra un relat diacrònicament, sinó en la mera acumulació de residus o restes tenaces, el text va guanyant a mesura que s’acomiada dibuixant la fletxa d’un temps que deambula de la veracitat a la ficció i de la ficció a la veracitat.

'La extinción de las especies'

Diego Vecchio 
Anagrama
188 pàgines
16,90 euros