Anar al contingut

GRAVACIÓ EN DIRECTE

The Excitements, el centre d'atracció

El grup culmina la gira de 'Breaking the rule' amb dos concerts a Apolo que es recolliran en un disc i un DVD

Jordi Bianciotto

The Excitements, el centre d'atracció

RAN EL CABRERA

En els seus vuit anys de trajectòria, The Excitements s’han consolidat valent-se dels seus directes calòrics, espectaculars i subjectes a una rigorosa estètica musical, il·luminada pel rhythm’n’blues i el soul dels primers anys 60. La banda barcelonina transmet una barreja de passió i erudició, i recorda un dels seus principis: «Abans que músics, som fans de la música», resumeix un dels seus fundadors, el baixista Daniel Segura, en vigílies dels concerts d’avui i demà a Apolo, dins del 49è Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona.

Aquestes actuacions representen el clímax de la gira del seu tercer treball, Breaking the rule, i es gravaran de cara a fer un disc i DVD produïts per Jim Diamond (The White Stripes, Rodríguez). I a aquestes altures, que els titllin de grup vintage o revivalista els causa poc efecte. «Al final, el que fem és música clàssica. Ningú li diu al director d’una orquestra simfònica: ‘Escolti, vostè toca una música molt antiga’», al·lega el guitarrista Adrià Gual, que situa sense complexos l’imaginari del grup «en l’època de trànsit del rhythm’n’blues al soul, més o menys entre 1958 i 1963».

Segura i Gual van impulsar la banda amb la complicitat d’Enric Bosser, compositor i responsable de Penniman Records. Van estar durant gairebé un any assajant i provant músics a porta tancada, modelant l’invent. «S’havia d’explicar a cada músic quin era l’estil, el llenguatge, què podia tocar i què no», recorda Gual, que tenia com a objectiu establir una banda professional, no un hobby. «Jo no volia ningú que em digués: ‘Aquesta gira no la puc fer, treballo en un banc i hauria de demanar vacances’». I en aquell temps va aparèixer la peça destinada a donar al grup la imatge i la posada en escena que necessitava: la cantant Koko Jean Davis.
   

 Nascuda a Moçambic, de pares catalans, vida de rodamon entre Iowa i el Brasil, Davis va encaixar amb el seu estil vocal ardent, inspirat en veus tant negres com blanques, del soul i del rock («si vol afalagar-me, ¡digui que a vegades li recordo Robert Plant!»), i va fer seves cançons que podien incorporar missatges contundents llegibles en clau feminista. «O més aviat prodona», matisa. «Textos enfocats a una dona forta, que planta cara. Per fer-te’ls teus has de ser així dins i fora de l’escenari. Si no, no funcionaria», argumenta Koko Jean Davis, que va passar breument per una franquícia espanyola de The Supremes. «Ho vaig intentar, però aquell no era el meu caràcter, encara que va ser una escola. No és el mateix ser una Diana Ross que una Sugar Pie DeSanto», explica comparant l’estilitzada líder d’aquell grup amb certa, trencada, veu del rhythm’n’blues.

Però ella va aportar una cosa més: una presència escènica desenfrenada i sexi, que pot fer pensar en una Tina Turner juvenil. «M’encanta ser el centre d’atracció i flirtejar amb el públic, jugar amb ell. Això és el que em va», admet sense embuts. Coneixedora dels recursos per dominar les taules, va arribar a desenvolupar un curs de presència escènica. «Donava consells sobre com preparar-se mentalment, com sentir-se segurs, on mirar… Puc ajudar artistes que potser canten mil vegades millor que jo però que no tenen aquesta actitud», explica Davis, admiradora, per una altra part, de figures com Beyoncé, «que pot cantar el que vulgui i és supercap».

The Excitements s’han caracteritzat per la seva intensa activitat en directe («uns 80 concerts a l’any, a vegades fins a un centenar», il·lustra Adrià Gual), una gran part en altres països, a França sobretot. Potser per això, i perquè Koko Jean Davis es dirigeix sempre al públic en anglès, durant un temps semblaven una banda estrangera. «Potser  és culpa meva; em veuen i creuen que soc nord-americana», mussita.

Però ja no han de donar més explicacions: han arribat on volien i a la seva manera, exercitant «un fes-ho tu mateix molt punk, basat en la ràbia i el cabreig», apunta Segura. Ho podrà comprovar el públic d’Apolo, on oferiran «un best of», anuncia, «incloent-hi cançons apartades del repertori des de fa temps». 

0 Comentaris
cargando