'Coco', ¡Y que viva México!

Després de realitzar Toy story 3, el cineasta Lee Unkrich va començar a buscar als seus calaixos (i al seu cervell) noves idees per a una altra pel·lícula. En un dels seus papers va trobar una frase: «Dia dels Morts (Mèxic)». Set anys després, aquesta frase s’ha convertit en Coco, un prodigi amb el qual  Disney-Pixar vol demostrar que els seus creatius tenen imaginació per a estona i que no solament es dediquen a explotar franquícies. Coco, que ha rebentat la taquilla mexicana, s’estrena avui a Espanya amb totes les paperetes per convertir-se en la pel·lícula d’aquest Nadal. Una història plena d’imaginació, emoció, color, bons sentiments, morts que no fan por i famílies on regna l’amor. Té mèrit que, en ple mandat de Donald Trump, vingui un estudi americà a dir «¡Viva México!».

Coco és una estupenda targeta de visita del país llatinoamericà. L’espectador s’aixeca de la butaca pensant que meravellós que seria visitar-lo. I fer-ho, per descomptat, l’1 de novembre, dia en què mentre Espanya es posa de dol i va als cementiris a plorar, Mèxic celebra la vida. Coco fa un viatge a aquest Dia dels Morts, on diverses generacions d’una mateixa família es reuneixen i recorden els seus éssers estimats ja morts amb flors, menjar, música, altars i fotografies.

Sabates i guitarres

Coco està protagonitzada per Miguel, un simpàtic xaval de 12 anys que estima la seva guitarra per sobre de tot i que lluita contra la terrible tradició que prohibeix la música a la seva família, bolcada en el negoci de les sabates des que el patriarca, un prestigiós cantant, va trair valors sagrats i va abandonar la dona i la  filla per convertir-se en una estrella dels escenaris.

La besàvia de Miguel es deia Coco, una velleta que està perdent la memòria i amb la cara plena d’arrugues (tantes que no sembla un personatge animat, sinó real). Miguel, que és tot vitalitat, acaba patint una espècie d’accident màgic pel qual arriba a la Terra dels Morts. Allà haurà de demostrar a la família que l’amor pels seus no és incompatible amb la devoció per la música. El xaval només vol aconseguir un somni. I lluitarà a mort per ell.

Viatges a Mèxic

Durant tres anys, Unkrich i la productora del film, Darla Anderson, van viatjar a Mèxic per impregnar-se del país i de la seva energia. «Vam visitar museus, mercats, places, tallers, esglésies, teatres i cementiris. Vam passar molt de temps amb famílies encantadores a Tlacolula i San Marcos Tlapazola… Ens van rebre a casa i ens van ensenyar el menjar  que fan, quina música escolten i les tradicions que preserven», expliquen el director i la productora. «Vam ser testimonis de la importància que es concedeix a la família. La història ret homenatge al nostre passat, fins i tot quan mirem al futur», remarca el director. Coco posa el focus en la família, un missatge universal. Ens hi podem avenir més o menys, però tots en tenim. «En temps foscos, és bo recordar el caliu d’una llar», afegeix la productora.

Notícies relacionades

Els ingredients secrets de Pixar

Música, fantasia, dansa i burlesque

A més d’un monument a la família, Coco és una pel·lícula que compleix amb els manaments de Pixar. És visualment espectacular, divertida, emocionant i especial. La complicació va venir per la seva envergadura. Els mons que es recreen no s’havien fet mai abans. És la primera vegada que l’estudi anima esquelets. Esquelets que, a més, tenien l’obligació de no fer por. Recordem que la factoria Pixar treballa per a tots els públics, encara que el focus està en els nens. “Per a nosaltres era molt important posar l'accent en la celebració de la vida, per això el guió ressalta les coses boniques, la música, el menjar i els jocs. Per això els esquelets són divertits, es trenquen i es recomponen en qüestió de segons”, expliquen els responsables del film.

El fill del director

Un s'imagina Pixar com un estudi on milers de genis parin criatures inoblidables amb els seus ordinadors. Una de les guitarres reciclades que apareixen a Coco no han sortit d'allà sinó de la imaginació de Max, fill d'Unkrich. “Sabia que el meu fill, de 10 anys, era el millor per recrear aquesta guitarra. Ell estava molt nerviós, però jo li vaig dir que ho fes el millor possible i que després els ordinadors s'encarregarien de la resta”, afegeix el director.