Father John Misty, un artista complet

Qui l’ha vist i qui el veu. Fa menys d’una dècada, en el temps lliure que li deixava la seva feina com a bateria de Fleet Foxes, Josh Tillman passejava les seves cançons folk pròpies per escenaris tirant a petits, molt petits, entestat en el gest capcot i la mitja veu.

    

Aquest dissabte, Tillman gairebé va omplir la sala gran de Razzmatazz amb un repertori extravertit i expansiu, carregat de sentit de l’humor. Sense abaixar el cap, sinó traient pit i, a la primera de canvi, movent malucs. Ha arribat la consagració popular de Father John Misty, un personatge que es va inventar, paradoxalment, per compondre les seves cançons més sinceres.

    

La sinceritat no equival necessàriament a nuesa romàntica. O no només això. En el cas de Tillman, és una barreja de sarcasme i neurosi, romanticisme (sí) i sincera preocupació per l’estat del món, això últim millor exemplificat que mai en el recent Pure comedy. La seva peça titular, inici de l’actuació de dissabte, és una balada de piano al voltant de la comèdia de l’home. Va sonar tan cristal·lina com es podia somiar, amb Tillman demostrant unes qualitats vocals a l’abast de poquíssims. L’Elton John dels 70 no queda lluny, però el piano recorda més Randy Newman.  

BEN ACOMPANYAT

Acompanyat per una banda rica i experta, incloent-hi el guitarrista David Vandervelde (es recomana revisar la seva obra pròpia), Misty va repassar un repertori que beu clarament dels més enginyosos cantautors de Los Angeles de fa quatre dècades (Newman, Nilsson, Van Dyke Parks), però sense quedar-se només en aquest àmbit. A l’altura de la gairebé disco Nancy from now on es podia pensar en ABBA. True affection és el seu intent (exitós) de marcar-se un hit de dance-pop contempo­rani, en aquesta ocasió en versió ­llarga. I les guitarres aïrades i l’ímpetu percutiu de Hollywood forever cemetery sings són indie rock del millor ­pelatge.

    

Només amb aquest repertori d’alt nivell i ampli espectre hauria sigut suficient per a un gran concert, però és que, a més, Father John Misty és el millor home espectacle del pop alternatiu des de Jarvis Cocker. A la tercera cançó (Things it would have been helpful to know before the revolution) acompanyava la caiguda a plom de la bateria caient ell mateix a terra. I a Nothing good ever happens at the goddamn Thirsty Crow es va marcar­ exuberants passos de ball. Artista complet, de dalt a baix, de dins a fora. 

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

    

Obrint la nit hi va haver Weyes Blood, una altra artista en expansió imparable. Fa menys d’un any brillava amb el seu folk intemporal a Sidecar. Dissabte apassionava en la infinitament més gran Razzmatazz amb composicions com Seven words, Generation why o Be free, aquesta última dedicada a Arnau Sala de Les Aus, que fa set anys la va invitar a tocar en una festa davant un públic encara inferior al de Sidecar: unes 25 persones segons l’artista.