CRÒNICA DE CONCERT

Fred Hersch, lliçó de traç fi

El pianista de Cincinnati, nom de culte en el jazz modern, es va estrenar a trio a Barcelona

zentauroepp40956390 iicult pianista fred hersch171115172247

zentauroepp40956390 iicult pianista fred hersch171115172247

1
Es llegeix en minuts
Roger Roca

Cinc anys enrere, una tempesta de neu va deixar la secció rítmica del pianista Fred Hersch atrapada a Nova York, i el que havia de ser la seva estrena a trio a Barcelona va acabar sent un concert a piano sol que va deixar empremta entre els espectadors. Molts van repetir dilluns, per veure, aquesta vegada sí, el trio de Fred Hersch en el 49è Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona. I a la sortida del Conservatori del Liceu, els més devots de Hersch, pianista de culte en el jazz modern i mentor d’estrelles com Brad Mehldau, debatien si el recital podia o no competir amb el record d’aquell concert en solitari del 2012. Potser el Hersch en solitari és més emocionant que la petita orquestra que forma amb el bateria Eric McPherson i el contrabaixista John Hébert. Qüestió de matisos, ganes de filar prim. Perquè aquí està la grandesa de la música de Hersch. En el matís, el detall. El traç fi.

Notícies relacionades

Com altres pianistes del seu perfil, Hersch és una enciclopèdia vivent de la música. Només que, en el seu vast saber, el pianista de Cincinnati té subratllats noms que per a la majoria de músics de jazz serien menors. Dilluns, per començar, va escollir una versió d’un altre músic delicadíssim, el trompetista britànic Kenny Wheeler; va dedicar una peça molt melancòlica a un pianista de sensibilitat afí a la seva, el recentment desaparegut John Taylor, i va estrenar una partitura inspirada en el britànic Benjamin Britten, autor d’òperes juganeres i obres plenes de fantasia.

MANERA PRÒPIA

Són tots noms que se surten del cànon del jazz, encara que aquest no es mou només en el terreny de les rareses. A la seva manera, subvertint lleugerament els rols tradicionals de líder i acompanyament, també van tocar estàndards i es van encomanar dues vegades al cançoner angulós de Thelonious Monk, un dels noms de capçalera de Hersch, que va tancar el recital a piano sol amb Round midnight. «El final ha sigut el que més m’ha commogut», deia a la sortida una espectadora que encara tenia gravat el concert del 2012. A altres els va impressionar la delicada maquinària d’un trio que busca una manera pròpia de fer jazz sense estripar les cartes i a la vegada sense clixés. Amb Hersch, hi ha on triar.