'Toño Ciruelo', d'Evelio Rosero: el caos de Leviatan

Evelio Rosero (Bogotà, 1958) ja ha donat mostres suficients del fràgil equilibri en què es mou sempre la seva escriptura . L’expressió exacta del dolor, la lluita depravada i desassossegant del mal i la insistent pertorbació que la religió provoca en l’home són alguns dels eixos sobre els quals compon les seves ficcions. A Toño Ciruelo, l’escriptor colombià segueix el camí amagat que el porta a habitar el mateix centre de la mort. De fet, el personatge que dona nom a la novel·la és la viva imatge de la negra senyora: «Conocer al hacedor de muertes desde niño lo hizo más que un amigo, lo hizo la muerte en carne y hueso, con todo y su deslumbramiento». És així que Toño Ciruelo juga a «ser Dios, si no dar la vida dar la muerte al menos.»

A través dels records esfilagarsats que 20 anys després Ciruelo provoca en Eri Salgado, el seu company de col·legi, sabem que la condició d’aquest Leviatan modern és sembrar el caos, habitar «el mundo subterráneo que arrojaba, que en cualquier segundo te corrompía, íntima, ferozmente: el abismo de una maldad elemental pero avasallante; la inquina contra el mundo, amargura insoslayable, sexo y rebelión».

Amb aquests elements l’autor de Los ejércitos recompon les peces d’un forat voraç, corrosiu, el món de baix, la realitat ruïnosa, la fi dels temps. Tot aquest reguitzell apocalíptic no és més que el mapa vital d’un personatge descompost (literalment a l’inici de la novel·la), i és per això que la trama està també trossejada, esquinçada, sense el fil temporal que és capaç de recompondre-la.

Notícies relacionades

Evelio Rosero s'endinsa en la ferida oberta de Colòmbia

La llum de la ficció

L’evident anar i venir d’aquestes escenes dantesques que protagonitza Ciruelo, «el conde Toño Guadaña», és el pretext perfecte per configurar la imatge d’un personatge que al final del llibre ofereix la seva versió dels fets al capítol «ahora  es cuando empieza la historia», pàgines delirants que modifiquen el «penso, per tant existeixo» de Descartes en «mato, per tant existeixo».

El llenguatge convuls, transgressor, múltiple, sagnant i imaginativament poderós de Rosero fa la resta, que és tot. Contar així la vida i miracles d’un assassí és un espectacle que força la ment del lector, que l’obliga a imaginar més i més i que converteix aquestes escenes bíbliques en una subtil brillantor de paraules.