Rag'n'Bone Man, l'home dur que plora

Entre les veus soul de nova planta s’ha de parlar de Rory Charles Graham, Rag’n’Bone Man, poderós cantant de 32 anys amb un senzill, Human, que va sortir disparat fins al número u de les llistes britàniques l’estiu del 2016. Molt públic de les illes, dissabte, en un Apolo amb entrades esgotades des de feia dies, celebrant poder veure’l més de prop que en els concerts que últimament ha ofert al seu país.

 Rag’n’Bone Man llueix una veuassa tan fonda com d’espectre obert i apte per commoure, i combina una presència escènica contundent, de líder de gang de carrer davant de qui sortiries corrent si te’l trobaves de matinada, amb uns textos que posen el focus en la vulnerabilitat. Rag’n’Bone Man té alguna cosa de nen gran i d’home dur capaç de plorar, una combinació irresistible per a un públic jove i no tant que el va acollir com un heroi així que va sortir a escena.

MODERN I CLÀSSIC

Sensible però amb una actitud lluitadora davant la vida, la seva música desprèn una èpica amb la qual pot arrossegar sales. La seqüència d’obertura, amb el desafiador Wolves, la tornada de la qual sembla cridar a la guerra, i un No mother amb vaga pulsió de gòspel, va elevar unes expectatives que després van anar trontollant al llarg d’un repertori que va presentar irregularitats. Cançons del seu únic disc llarg, Human, i d’un parell d’epés, que el van mostrar com un cantant a la vegada modern i clàssic, que fa referències a l’imaginari urbà del hip-hop a la vegada que busca acomodar-se en cançons lentes i sentides, on la banda (que va incloure dos metalls i una corista) cedeix protagonisme al senyor teclista.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

 La combinació de fortalesa i fragilitat emocional va sostenir peces com Perfume, en què va esbossar un registre de falset, i el Life in her yet inspirat en la seva àvia, influència preeminent en la seva vida. Contorns místics a Grace i el cant del públic acompanyant-lo en la seva segona cançó més popular, Skin, de camí cap al crescendo apuntalat en As you are i un Run with the beast amb aparatoses ràfegues solistes de la secció de metalls.

CANÇÓ INÈDITA

I encara que el concert d’Apolo es va estirar amb un bis que va incloure fins i tot una cançó inèdita, Don’t set the world on fire, defensada amb la guitarra acústica, el cim del concert el va posar, just abans, el gran hit, el Human en què sembla suplicar que no li exigeixin més que allò a què pugui humilment enfrontar-se. Cançó a través de la qual podem llegir ara la seva carrera, i amb la qual Rag’n’Bone Man potser ens demana que no siguem gaire durs amb ell quan, d’aquí un temps, miri de sobreviure al seu èxit.