A LA JOAN GASPAR

Miró als gens de Picasso

Xavier, renebot del malagueny, presenta una sèrie inspirada en l'univers de l'autor de les 'Constel·lacions'

zentauroepp40710773 barcelona 27 10 2017 xavier  sobrino nieto de picasso  en la171104191953

zentauroepp40710773 barcelona 27 10 2017 xavier sobrino nieto de picasso en la171104191953 / ALVARO MONGE

3
Es llegeix en minuts
Natàlia Farré
Natàlia Farré

Periodista

Especialista en art, patrimoni, arquitectura, urbanisme i Barcelona en tota la seva complexitat

Ubicada/t a Barcelona

ver +

De mirada franca, verb intel·ligent i maneres senzilles. Així és Xavier, gravador, ceramista, pintor i, sobretot, artista sempre a la recerca de nous reptes. No en va porta la creació als seus gens. El seu primer gravat el va fer amb 6 anys, i un dels que el van felicitar pel treball va ser el seu oncle avi. Fins aquí una cosa normal en qualsevol família si no fos perquè l’oncle avi en qüestió era ni més ni menys Pablo Picasso. 

    

Geni al qual va freqüentar fins a la seva mort. «Li ensenyava tot el que feia, com fa qualsevol nen». I el malagueny responia positivament. «Era tot molt natural», sosté Xavier, encara que afegeix: «Sí que és cert que els meus interlocutors eren molt extraordinaris». Ho diu en plural. Perquè Picasso no era l’únic geni que freqüentava l’artista. També hi havia el seu pare, Xavier Vilató, i el seu oncle, Fín, pintors reconeguts i fills de la germana de l’autor del Guernica. I per part de mare els parents pròxims responien per Élie Lascaux, Michel Leiris i Daniel-Henry Kahnweiler. Sobren les presentacions. De manera que «el diumenge menjava veient el mateix quadro que el dilluns trobava en els llibres de text de l’escola». No està malament. 

  

 Xavier ho explica com si res, mentre passeja pel seu Jardin circonflexe, la sèrie de peces de ceràmica, bronze, oli i gravats que presenta a la galeria Joan Gaspar (plaça del Doctor Letamendi, 1) fins al 20 de desembre. «Toco totes les tècniques perquè el que m’interessa és el camí de la creació, sorprendre’m a mi mateix i portar les coses al límit del que és possible». I en aquest punt recorda Henry Matisse: «La gent no entén que es lligués el braç dret per treballar amb l’esquerre, i és una manera de treure coses noves de tu mateix, d’avançar».  

    

Un univers, el del jardí, ple de personatges infantils, llunes, ocells i estrelles que evoquen l’univers de Joan Miró. ¿Casualitat o premeditació? «Les coses neixen, s’acumulen i agafen el seu propi camí». En aquest cas va ser un camí mironià. «La sèrie va començar treballant la ceràmica on sempre ho feia Miró [a la Fundació Artigas] i d’un diàleg amb les matèries i coses que ell utilitzava». Per Xavier, crear és discutir amb l’art del passat o del present. «El més bonic i màgic és que si t’interessa un artista encara que hagi mort fa 500 anys pots acabar parlant amb ell». 

LLIBRES I PANELLETS

En aquest cas, el «diàleg és amb l’univers de Miró», reconeix. Cosa que porta a una pregunta obligada: ¿la conversa mai és amb Picasso? «¡Amb Picasso hi he discutit sempre! Estava en el meu entorn, he mamat les seves obres com les galetes de la meva àvia. I Miró m’agrada des que de petit vaig anar a la Fundació Maeght. A més, Picasso va fer molt per ell a París, i Miró exercia de carter entre el meu oncle i els Vilató portant amunt i avall diaris, llibres, panellets... És part de la meva història i de tant en tant m’agrada obrir una porta, quedar-m’hi un temps i conversar amb un vell amic».

Notícies relacionades

    

Le jardin circonflexe va començar a néixer fer quatre anys i segueix expandint-se. En total el formen «unes 150 pintures, més de 50 ceràmiques, uns 20 gravats i escultures de bronze», de les quals una petita part, «la punta de l’iceberg», s’exposen a la Joan Prats i a La Fundació Artigas, a Gallifa (Vallès Occidental). Dues exposicions complementàries, i un jardí nocturn en què els personatges se li revelen a Xavier, «els trobo», i en què més que explicar una història es tracta de «sorprendre». En ell hi ha sentit de l’humor, «imprescindible per parlar de temes profunds i greus»; un punt inquietant, «ve del món dels somnis»; i un aire infantil: «M’agrada que se’m vegi infantil però és complicat ser infantil». I aquest últim punt és una cosa que, segons Xavier, compartien Picasso i Miró: «Tots dos buscaven la frescor del traç infantil».