Invencibles Stones

En un escenari il·luminat i roent, un infern fumejant, va trencar el silenci el tam-tam ritual de 'Sympathy for the devi'l, marcant el camí. Allà hi havia Mick Jagger, príncep de les tenebres, dimoni tocat pel do de la seducció, silueta flaca i nerviosa, movent-se com un figurí als 74 anys. «Encantat de conèixer-te / Espero que endevinis el meu nom / Ah, el que et confon / és la naturalesa del meu joc», diu la cançó, mascaró de proa del concert amb què els Rolling Stones van bolcar la seva llegenda ahir en un Estadi Olímpic ple.

Un espai que coneixen bé, el mateix que els ha acollit sempre a Barcelona des del seu retorn el 1990, i que va lluir l’aparatositat habitual tractant-se dels Stones. Sense cap argument distintiu: en el muntatge de la gira 'No filter' només destaquen quatre descomunals pantalles amb les quals poder-se fixar en l’anell de calavera de Keith Richards i comprovar les cares de passar-s’ho bomba que dispensa Ron Wood. En un concert dels Stones no hi pot haver res que competeixi en protagonisme amb els Stones. A qui se li acut.

PAS AL ROCK’N’ROLL

Les cartes d’aquest joc a què al·ludia Jagger estaven servides, i del coqueteig amb el costat fosc vam passar a la festa: 'It’s only rock’n’roll (but I like it)', al galop després de les notes d’obertura de Richards amb la seva Gibson negra. El principal truc del diable és fer-nos creure que no existeix, i els Stones es van transformar en l’excitant atracció firal que tothom vol veure com a mínim una vegada a la vida. Bèstia amb més fibra que circ, s’ha de dir: la banda ha deixat enrere últimament l’'attrezzo' de nines inflables que el va acompanyar en altres temps.

Es va obrir pas aquest Jagger capaç de combinar el distanciament natural, de reialesa del rock que no busca identificar-se amb el seu públic, i una cortesia sense pompa ni discursos, dirigint-se al públic en un to col·loquial. «Bona nit! Estem contents d’estar aquí», va saludar en català abans d’entregar-se a un 'Tumbling dice' acompanyat pels cors udolants de Bernard Fowler i Sasha Allen.

TEMPS DE BLUES

El seu últim disc, 'Blue & lonesome', conté versions de peces de blues més aviat fosques, i hi van recórrer després per recordar d’on venen. En la tardor dels seus dies, la banda torna a les seves fonts d’alimentació, i allà hi havia 'Just your fool', de Buddy Johnson, i 'Ride'me on down', apuntant al delta del Mississipí amb maneres robustes.

La guitarra de Richards, que va començar sonant a un volum excessiu, va anar suavitzant el seu protagonisme. El quartet i els seus set còmplices van sonar a banda, a equip cohesionat, sempre amb aquella sensació d’estar a punt de descarrilar, sentint l’alè del perill. En els xous actuals als estadis de vegades ja no saps on acaben les qualitats artístiques i on comença la tecnologia, i, sense voler sonar moralista, veient els Stones continues tenint la sensació d’estar en un concert executat per éssers humans.

PETICIÓ POPULAR

Van caure 'Under my thumb' i un inusual 'Rocks off', l’obertura del disc 'Exile on main st.' (1972), cançó guanyadora d’un concurs amb els fans a través d’una aplicació. Jagger, desimbolt i xerraire, va celebrar «que bonic que és l’estadi», ara en castellà. «¡No em puc creure que hagin passat 10 anys!», va assenyalar al·ludint a l’anterior actuació a la ciutat. «És el vuitè xou a Barcelona», va apuntar (el setè obert al públic, caldria afegir: Jagger devia incloure en el compte el concert per al Deutsche Bank que van oferir al Palau Nacional el 2007).

Notícies relacionades

El #MeToo dels nens

Amb el peu esquerre

No hi va haver set acústic. ¡Visca! La funció de destensar una mica l’ambient la va fer 'You can’t always get what you want', que no és precisament una cançoneta lleugera, amb la seva lletania afligida amb vista als límits de la vida i la mort, amb el permís de les drogues, realçada per un lluït solo de Wood i tocada per cors gòspel. Més material inspirador de reverències: 'Paint it black', amb fibres orientals, i 'Honky tonk women', al final de la qual Jagger va presentar un per un els seus companys. «¡El senyor Charlie Watts!» L’últim va ser Richards, que es va quedar després al capdavant de la banda a 'Happy' i 'Slipping away'. Gran «oé, oé, oé» a l’Estadi davant la seva figura.

A 'Miss you', el protagonista va ser Darryl Jones, recreant-se en el ritme funky amb un solo de baix. Aquells Stones disc-rock van durar poc. Potser per això els adorem. D’aquí, a 'Midnight rambler', amb el seu trotador rhythm’n’blues, les bufades d’harmònica de Jagger i un concentradíssim Richards, i al crit de guerra (i de frustració) de 'Street fighting man'. «¡Fantàstica nit!», va cridar Mick Jagger abans d’entrar ael rush final: 'Start me up', 'Brown sugar' («¿preparats per a la gran bomba?»), 'Jumpin’ Jack flash', i, al bis, 'Gimme shelter' i 'I can’t get no (Satisfaction)'. Deu-n’hi do! Les taules de la llei del rock’n’roll, en mans dels seus creadors. Stones, vius i bé, sense filtres ni additius, carregats encara de nutritiva nicotina.