LA GRAN CITA DONOSTIARRA DEL CINE

Carlos Saura, malgrat ell mateix

Felix Viscarret presenta fora de concurs el documental 'Saura(s)', reflexió sobre el cineasta a través de converses amb els seus fills

sauras fotopelicula 13976

sauras fotopelicula 13976

2
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

«No m’agrada viure del record; he fet més de 40 pel·lícules i faig tot el possible per no veure-les. S’ha de viure del present i projectar-se al futur», confessa Carlos Saura en un moment de 'Saura(s)', que Félix Viscarret va presentar ahir fora de concurs en el certamen donostiarra i en què reflexiona sobre la vida i l’obra del mestre aragonès a través d’una sèrie de converses amb els que més bé l’han conegut: els seus fills.

Des de les primeres escenes de la pel·lícula, Saura es mostra com un objecte d’estudi en tot moment amable, però també agressivament reticent. Com a resultat, el documental és una fascinant batalla de voluntats: per un costat Viscarret tracta incansablement que el seu protagonista se li obri, que li  expliqui records d’infància i sentiments personals. Per un altre, Saura mostra un esforç que ratlla la mania a protegir la seva pròpia intimitat.

Tota la pel·lícula es nodreix d’aquest estira-i-arronsa. La càmera de Viscarret furga incansable en el despatx de Saura, que manté les parets recobertes de dibuixos i fotografies. El director de 'La caza' va començar a documentar la seva vida en imatges quan, als 8 anys, es va enamorar per primera vegada. «Era una nena molt guapa, i vaig voler-li fer una foto». Per a això, recorda, li va robar una càmera al seu pare. «Vaig revelar la foto i l’hi vaig enviar a la nena amb un missatge: T’estimo».

El seu paper de pare

Així mateix, després de trobar pistes de la manera com Saura va cultivar de petit la necessitat compulsiva de narrar –«el meu pare era un home de gran imaginació que ens explicava contes fantàstics»–, Viscarret explora la seva extensa filmografia buscant-hi pistes biogràfiques.

L’aragonès revisa amb els seus fills fragments de títols com 'De prisa, de prisa', 'El Dorado' i 'La prima Angélica'; explica anècdotes de Carmen –«jo pensava que no aniria veure-la ningú, i gairebé va guanyar l’Oscar»– i de Bodas de sangre– «el productor francès em va demanar que no la fes, perquè seria el final de la meva carrera»–, i mostra una mica de rubor quan el seu fill Adrián li retreu que no li posés les seves pel·lícules quan era petit.

Carlos Saura no ha sigut un pare perfecte. «He sigut un desastre, no he dit mai als meus fills el que havien de fer», reconeix ell mateix a 'Saura(s)'. A ell, afegeix, el van educar igual. «Li agrada la soledat. Si el vas a veure fa una pausa per tu però saps que l’únic que vol és tornar a quedar-se sol», diu d’ell Diego, fruit del seu matrimoni amb Mercedes Pérez.

Notícies relacionades

«El conec poc. No en tinc mals records, i quan el vas a veure és simpatiquíssim. Però saps que un cop ets fora no et trucarà», creu per la seva part Shane, que viu als Estats Units i és l’únic de la família que no dedica la seva vida a la imatge. «Però sempre ha estat allà  quan l’he necessitat. Alguns dels millors consells durant les meves ruptures me’ls ha donat ell», matisa Antonio.

«Té l’aparença d’un home fred i insensible, però se l’ha de conèixer», sentencia finalment Ana, la més jove del clan. «En realitat tots els Saura som així».