'Detroit': fúria desbocada

El tema que tracta Detroit és la violència policial i, en concret, l’exercida per part d’agents blancs sobre ciutadans negres. En altres paraules, un dels conflictes socials més espinosos que els Estats Units afronten en l’actualitat. Per abordar-lo, la directora Kath­ryn Bigelow recrea els disturbis que van tenir lloc a la ciutat del títol durant cinc dies de juliol de 1967, quan un arrest massiu va desencadenar una violenta protesta ciutadana que va convertir els carrers en zona de ­guerra.

    

La idea és mostrar que la crueltat exhibida per les forces de la llei va ser multiplicada tant pel racisme endèmic com per la sensació d’impunitat, i suggerir que, en el mig segle passat des d’aquells fets, més aviat poc ha canviat en aquell país en termes d’injustícia racial. I mentre la porta a terme, Bigelow proporciona a l’espectador una experiència inconfusiblement punyent.

    

El problema més aparent que afecta la pel·lícula en el procés és que tracta la comunitat negra de Detroit com poc més que una massa indiscriminada de gent. Gairebé cap dels personatges afroamericans posseeix una personalitat o un arc narratiu identificables. La seva única funció dramàtica és acabar morts o físicament derruïts. Bigelow es recrea escrutant les seves ­cares torturades i capturant els seus panteixos i el seu terror, i emfatitza la brutalitat de les accions policials a través d’un ús expressiu de la ­càmera. En general, presta tanta atenció a retratar la magnitud de la violència que, en el procés, la humanitat de les víctimes passa a un segon pla.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

    

Així mateix, potser perquè intenta funcionar com a cine de terror al mateix temps que ho fa com a recreació històrica i com a al·legat, la pel·lícula es mostra incomprensiblement desinteressada en les circumstàncies culturals i institucionals que condicionaven les accions policials llavors i les segueixen condicionant avui dia. Els policies de Detroit són meres encarnacions del mal, i Bigelow sembla considerar que el seu retrat no requereix cap més context o explicació. El resultat és un relat desposseït de tot rerefons i absolutament deshistoritzat; la violència acaba tenint aquí la mateixa significació que tindria en qualsevol thriller. Al final, la manera en què es rabeja en el dolor i el terror que patien els negres a l’Amèrica dels 60 no transcendeix el mer sadisme, i per tant les seves lliçons morals resulten més aviat deshonestes.