Charlotte Rampling imposa la seva llei

El cine d’atracaments i el drama romàntic no semblen dos gèneres especialment compatibles entre si, però, per una altra part, Jean-Luc Godard els va unir a 'Al final de l’escapada' (1960) i va obtenir una de les grans pel·lícules de la història. Michaël R. Roskam no és Jean-Luc Godard. La seva nova pel·lícula, 'Le fidèle' –presentada avui fora de concurs a la Mostra–, no barreja sinó que separa: la seva primera part és una història de lladres de bancs no especialment creïble però plena de múscul narratiu; la segona, no obstant, és una tosca successió de separacions lacrimògenes, malalties terminals i vides condemnades per culpa d’una mossegada de gos salsitxa (va de debò). El resultat és just com sona: dues mitges pel·lícules, una de les quals és una mica millor que l’altra, però cap és realment satisfactòria.

També de crims, encara que aquests al si de la família, parlen els dos últims títols a presentar la seva candidatura al Lleó d’Or. 'Custodia compartida', del francès Xavier Legrand, és la història d’un home que va perdre la seva família a causa dels seus instints més monstruosos i que, per recuperar-la, torna a deixar-se dominar per aquests instints. És a dir, violència de gènere de manual, abordada de forma totalment òbvia i pedagògica. Legrand no cau en sensacionalismes però tampoc mira que la seva pel·lícula sigui res més que un al·legat. En tot cas, el film és menys frustrant pel que és que perquè no és el que el seu títol i la seva magnífica seqüència inicial prometen: una reflexió de pes sobre un assumpte legal tan complex que ha convertit Juana Rivas en un dels personatges de l’estiu.

'Hannah', per la seva part, arrenca amb un primeríssim primer pla de la cara de Charlotte Rampling i a partir de llavors no se’n desempara. De seguida descobrim que el seu marit és a la presó i durant la resta de la pel·lícula, mentre la veiem patir el rebuig del seu propi fill i altres símptomes de marginació i aïllament, mirem d’esbrinar quin va ser el crim i quin grau de responsabilitat hi va tenir ella. Que les pistes ofertes revelin massa aviat la resposta només seria un problema si la pel·lícula jugués al misteri. En canvi, és el retrat d’una dona condemnada socialment pels crims del seu marit, i basa la seva inqüestionable eficàcia exclusivament en la interpretació de Rampling, minimalista però grandiosa. En aquest moment ella és la gran favorita per tornar a casa amb la Copa Volpi a la Millor Actriu a la maleta.

PALMARÈS INCERT

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

A només unes hores que tingui lloc el repartiment de premis, qualsevol predicció sobre el Lleó d’Or hauria de tenir en compte que dues de les pel·lícules que defensors més acèrrims han trobat, 'Madre!' i 'Mektoub', 'My Love: Canto Uno', també són les úniques escridassades per la crítica.

Si es reprodueix aquesta divisió entre els seus membres, és possible que el jurat que presideix l’actriu Anette Bening prengui una decisió de consens. ¿Deuen haver sigut capaços de generar-lo títols com 'Ex Libris', un (magnífic) documental de tres hores i mitja sobre una biblioteca, o 'Lean on Pete', un estudi de personatge que llueix la seva modèstia com una medalla? No és clar. Potser en el seu lloc han posat la seva mirada o bé en La forma del agua o bé en 'Tres anuncios en las afueras de Ebbing', 'Misuri', dues obres de gènere que no inventen res però que funcionen com un rellotge suís.