Michael Caine: "El sistema que vam construir està fallant a la gent"

Té 84 anys i més de 130 pel·lícules al darrere; és, en altres paraules –i disculpeu l’expressió típica–, història viva del cine. Al documental My Generation, que ha coproduït i narra, Michael Caine recorda la revolució que la societat britànica va experimentar durant la dècada dels 60. La pel·lícula acaba de presentar-se fora de concurs a la Mostra de Venècia.

–¿Per què ha volgut rendir homenatge als anys 60? 

–Van ser molt importants en la meva vida. Jo vaig voler ser actor en una època en què només la gent de classe alta podia aspirar-hi, la societat britànica era molt esnob i classista. I la gent de la meva generació vam decidir rebel·lar-nos contra la dels nostres pares. El meu destí era ser peixater, com el meu pare, i m’hi vaig negar. En aquella època vaig compartir pis amb Terence Stamp, que avui és un actor famós, i amb John Barry, que ha arribat a ser un compositor d’èxit, i amb Vidal Sassoon, que va ser el perruquer més important del món. Tots d’origen proletari. De fet, tota la gent que vaig conèixer es va acabar fent rica.

–¿Quin tipus de contacte té amb les noves generacions? 

–Molt estret. No soc un d’aquells vells xarucs que viuen aïllats del món. Tinc el meu iPhone, el meu iMac i el meu iPad. Tinc un munt de pel·lícules emmagatzemades i utilitzo Airplay per veure-les a la pantalla de cine de casa. Estic al dia.

Michael Caine, en la pel·lícula 'Alfie'.

¿I què pensa quan veu les notí­cies? 

–Bé, avui dia la classe treballadora té motius de pes per sentir-se decebuda i fins i tot traïda. Fa 40 anys nosaltres vam lluitar per alliberar la gent dels lligams de classe i donar una vida millor a les generacions futures, vam construir un sistema nou. Però ara aquest sistema està fallant a la gent. És a dir, la gent segueix tenint una pensió de jubilació i sanitat gratuïta, però en línies generals hem retrocedit.

–Vostè és un dels pocs artistes britànics que ha afirmat públicament haver votat a favor del brexit. ¿Per què ho va fer? 

–Perquè no vull veure al meu país en mans dels buròcrates de la Unió Europea. Fins que vaig complir 20 anys pensava que Luxemburg era el nom d’una emissora de ràdio. I ara un home anomenat Juncker, que solia ser president de Luxemburg, pren decisions sobre els britànics, i està clar que no li agradem. Prefereixo ser pobre i tenir el control del meu destí que ser ric i estar a les ordres d’un altre. Potser ara la Gran Bretanya està en una posició complicada, però ens en sortirem.

–Senyor Caine, ¿com li agradaria ser recordat? 

–Preguntat així, sembla que estigui a punt de morir-me. Socialment soc un comunista encara que, alerta, no ho soc en cap altre àmbit de la vida. Sento que tots som iguals, i tracto igual un miner i una reina. No faig distincions racials o religioses. El meu pare era catòlic, la meva mare era protestant, vaig ser educat per jueus i estic casat amb una musulmana.

–Llavors segur que mai opina de ­religió.

–Mai. Només diré que crec en Déu. Si has tingut una vida com la meva, ¿com pots no creure-hi? No soc un nostàlgic, no acostumo a mirar enrere. Però he sigut molt afortunat. 

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

–¿Quina importància dona a la seva carrera actualment? 

–Treballar s’ha convertit en un hobby. Fa temps que no he de fer-ho per pagar el lloguer. El que més m’importa és veure els meus nets fer-se grans, i per això em cuido. Ja fa temps que no bec, i procuro menjar coses sanes. Vull viure el temps suficient per veure’ls convertits en adults.