Guillermo del Toro: "La innocència és una arma idònia contra Trump"

Feia ni més ni menys que 11 anys, des que 'El laberinto del fauno' es va presentar a Cannes, que Guillermo del Toro no competia en un festival de cine. Ara el director mexicà aspira al Lleó d’Or de la Mostra de Venècia gràcies al seu nou treball, 'La forma del agua', una història d’amor entre una noia muda i un monstre amfibi que, de fet, estableix connexions clares amb la que segueix sent la seva obra mestra; la seva falta d’experimentació narrativa i una certa tendència al sentimentalisme, això sí, la converteixen en una pel·lícula més convencional.

–Al seu dia, vostè havia de ser l’encarregat de dirigir la versió d’acció real de 'La bella i la bèstia', però finalment va abandonar el projecte, que va anar a parar a mans de Bill Condon. ¿'La forma del agua' és la versió alternativa d’aquella pel·lícula que mai va arribar a fer? 

–És la meva versió alternativa de 'La bella i la bèstia', però també de 'King Kong' i de 'La dona i el monstre'. La història de l’amor que neix entre la cosa bonica i la monstruosa és un mite universal. Jo tinc amb les versions existents de La bella i la bèstia un problema pel que fa al tractament del sexe. Es poden dividir entre aquelles en què no hi ha sexe en absolut, que són molt puritanes, i aquelles en què el sexe és retratat com una cosa perversa, però que en realitat també són molt puritanes. Jo volia explicar una història d’amor en què la bella i la bèstia s’enamoren i el sexe és una part més d’aquest amor; i a més a més que és la bèstia qui transforma la bella i no al contrari.

–La pel·lícula està ambientada el 1962, però ¿en quina mesura parla del món actual? 

–Absolutament. Vaig voler ambientar-la el 1962 perquè l’Amèrica que tenen al cap tots aquells que avui repeteixen insistentment l’eslògan 'Fem Amèrica gran una vegada més' és la d’aquella època. Però aquella Amèrica en realitat mai va existir, tan sols va ser una idea utòpica que mai es va arribar a materialitzar. Sí, els cotxes semblaven avions i les cuines eren magnífiques i tot era automàtic, però al mateix temps John F. Kennedy va ser assassinat a Dallas i va esclatar la guerra del Vietnam i la fantasia va ser completament destruïda. Hi va haver racisme, classisme i sexisme, i tots aquests ismes segueixen vigents en l’actualitat.

–Hi deu haver qui la descriu com una obra innocent o ingènua. ¿El molesta aquesta definició? 

–És que són dues coses molt diferents. És necessari que la societat sigui innocent perquè la innocència és l’arma idònia per lluitar contra el cinisme que encarna Donald Trump; una societat ingènua, en canvi, facilita que gent com Trump estigui al poder. Jo detesto el cinisme, perquè mata tota emoció genuïna. Un sona molt llest quan parla d’odi, i molt tonto quan parla d’amor. I jo m’arrisco a sonar estúpid parlant no només d’amor, sinó d’amor entre una dona i un amfibi. Sí, aquesta pel·lícula és innocent, i això la converteix en extremadament política.

–Ha dit que és la seva obra més personal. ¿Per què ho és? 

–Perquè explica el que jo penso sobre l’amor. Quan t’enamores d’algú és perquè veus aquella persona per qui és. I per tant l’amor és l’única forma de combatre les ideologies, que serveixen per fer les persones invisibles i convertir-les en mers números per torturar-les, processar-les i deportar-les.

–¿És casual que tot el seu cine parli d’'outsiders'? 

–Òbviament, no. Jo em sento tan outsider ara com quan era petit. Mai he sentit que pertanyés enlloc. Visc entre el Canadà, els Estats Units i França, i soc un estranger a tot arreu. Als Estats Units, per exemple, em deixen tranquil mentre tingui la boca tancada perquè tinc la pell clara i els cabells rossos; però, quan  obro la boca davant d’un representant de la llei, començo a ser tractat com un sospitós. I com a cineasta també tinc la sensació de no pertànyer enlloc.

–¿En quin sentit? 

–Perquè soc un senyor gran que fa cine de monstres, que sempre han sigut i sempre seran la meva raó essencial per explicar històries. I perquè soc massa comercial per al cinema d’autor i a la vegada massa autoral per al cine comercial. I això m’agrada. Fa 25 anys que faig això, i he fet 10 pel·lícules més de les que esperava fer. I les segueixo fent de la mateixa manera irresponsable que quan vaig començar. De fet, perquè 'La forma del agua' es pogués fer, vaig renunciar al meu salari i a molt més.

–¿Diria que és més difícil fer cinema ara, en el clima polític actual? 

–És difícil sobretot si el que intentes explicar és la història d’amor que sorgeix entre una dona i una bèstia. Perquè fer 'La forma del agua' ha sigut increïblement difícil. Horrible. Cada matí m’aixecava del llit pensant que al final del dia seria mort. Vaig trigar uns tres anys a dissenyar la criatura, les condicions meteorològiques es van encruelir amb mi durant gairebé tot el rodatge i van passar més coses que la companyia asseguradora de la pel·lícula em va obligar a no revelar.

–¿I vol dir que no li sortiria a compte complicar-se una mica menys la vida? 

–No. Ha de ser així. A la meva edat, cada vegada que decideixo fer una nova pel·lícula, em pregunto: «¿Realment necessito fer-la?». Perquè jo em podria retirar avui mateix. Vesteixo com un captaire, condueixo un cotxe vellíssim, no tinc una illa privada ni tampoc disposo d’un avió privat. Amb els diners que tinc, podria passar la resta dels meus dies mirant pel·lícules. I realment seria una vida fantàstica. Per això, cada nova pel·lícula ha de ser una pel·lícula que ningú farà si no la faig jo.

Notícies relacionades

Hollywood s'instal·la a Venècia

Alexander Payne ha encongit Matt Damon

–¿I té moltes d’aquestes pel·lícules al cap? 

–No. Faré algunes pel·lícules més i ho deixaré estar. I després em dedicaré a viure. No me n’he anat de vacances almenys en una dècada. Tinc uns 2.000 llibres pendents per llegir. A més a més, soc un senyor gran de 52 anys i peso 135 quilos. I penso en la mortalitat molt sovint últimament. Hi ha museus que vull visitar, i matins en què em vull despertar sense tenir res al cap i passar-me tot el dia gandulejant assegut sota el porxo.