FRANQUÍCIA EN EXPANSIÓ

'Death note', el quadern mortal arriba a Seattle

Netflix estrena una nova adaptació al cine del famós manga i anime sobre un adolescent convertit en assassí totpoderós

zentauroepp39778591 this image released by netflix shows keith stanfield in a sc170824105132

zentauroepp39778591 this image released by netflix shows keith stanfield in a sc170824105132 / James Dittiger

3
Es llegeix en minuts
Juan Manuel Freire
Juan Manuel Freire

Periodista

Especialista en sèries, cinema, música i cultura pop

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Des del seu naixement com a manga serialitzat el 2003, Death note no ha deixat d’encendre la imaginació de joves i no tan joves lectors al voltant del món. L’obra de Tsugumi Ohba (guió) i Takeshi Obata (dibuix) fa preguntes no per familiars menys importants o suggerents: ¿el fi sempre justifica els mitjans? ¿Es pot fer el bé a través del mal? O, en paraules més precises: ¿usaries si caigués a les teves mans un quadern en el qual només d’escriure el nom d’algú, aquesta persona caigués morta?

Al manga, un 'shinigami' (déu de la mort japonès) deixa caure un d’aquests quaderns al món humà per avorriment i també per saber com ens movem aquí en moralitat. Qui el recull és Light Yagami, estudiant modèlic, excels en els esports, popular amb les noies, adorat per la seva família… I líder megalòman en potència.

Després d’exitoses primeres proves, Light es decideix a salvar un món moralment decrèpit a través de l’eliminació sistemàtica de persones malignes i immorals. Els seus deliris de grandesa el converteixen en el criminal més perillós del món, capaç de desconcertar la Interpol, l’FBI i un detectiu de fama global, L, amb qui estableix un complicat joc de gat-rata.

Light no està sol en la seva campanya de terror. Tenir aquest quadern comporta moltes obligacions, entre elles estar acompanyat tota la vida, o fins que s’acabi el quadern, pel shinigami al qual va pertànyer en un primer moment. 'Death note' és, entre altres coses, una estranya història d’amistat en què un déu de la mort es converteix en el Sancho Panza d’un jove Quixot sociòpata.

Franquícia multiforme

El 2006 va arribar la sèrie anime, fidel al tebeo tret del final. I també una adaptació en forma de novel·la lleugera, una espècie de conte llarg amb il·lustracions. I una pel·lícula dividida en dues parts (a l’estil 'Kill Bill') estrenades amb cinc mesos de diferència... Bastant fidel al manga, a més de bastant mediocre.

Les dues parts van ser número u de taquilla al seu país, cosa que va permetre l’estrena d’un spin-off basat en L dos anys després ('L: Change the world'); una tardana tercera entrega ('Death note: light up the new world') no va arribar fins al 2016, precedida per una minisèrie frontissa. No és l’única sèrie d’imatge real basada en la franquícia: també n’ hi ha una altra del 2015 que es pren totes les llibertats del món.

Més o menys com 'Death note', l’adaptació nord-americana al cine que Netflix estrena el 25 d’agost i que potser posarà en peu de guerra els puristes del tebeo. Els canvis són importants. I van més enllà del lògic trasllat de l’acció de Tòquio a Seattle (Washington). Sobreviu el 'shinigami' Ryuk (de visualització imponent i veu profunda: Willem Dafoe), a més d’algunes preocupacions i claus argumentals bàsiques, però a part d’això és una altra història.

 

El Light encarnat per Nat Wolff ('Ciudades de papel') no és aquell jove perfecte que sucumbeix a les ànsies de poder, sinó un pobre perdedor instigat en la seva missió per una animadora, Mia (Margaret Qualley, de 'The leftovers'), espècie de combinació de la Misa del còmic i la Shiori de les pel·lícules del 2006, a qui creia fora de la seva lliga. Si en el còmic Light era un protagonista incòmode, aquí és un personatge amb qui costa una mica menys identificar-se.

Notícies relacionades

'Death note', versió Netflix, reforça el component humorístic fins a un punt discutible: els crits del Light de Wolff al clímax són anticlimàtics. Però el director Adam Wingard, necessitat d’un èxit després del fracàs de la seva seqüela 'remake' d’'El proyecto de la Bruja de Blair', volia barrejar tot el que era barrejable. Afirma de la seva pel·lícula que té «de tot: acció, comèdia, drama… Flueix d’un lloc a l’altre sense fissures. És una espècie de 'mash-up', que és on sembla que es dirigeix la cultura pop ara mateix».

¿Potser aquesta pel·lícula serà el començament d’una nova etapa angloparlant en l’expansió de la franquícia? ¿O caurà tan poc bé com l’última Ghost in the shell, que no va aconseguir apassionar ni vells fans ni neòfits?