Mor Basilio Martín Patino, l'ànima del nou cine espanyol

Basilio Martín Patino va ser fill del seu temps. I aquell temps va ser important, en termes cinematogràfics. El director, mort ahir als 86 anys a causa d’una llarga malaltia degenerativa, va organitzar entre el 15 i el 19 de maig del 1955 les Conversaciones de Salamanca, una trobada destinada a diagnosticar l’estat de salut del cine espanyol.

Les conclusions no podien ser més contundents. Juan Antonio Bardem va sentenciar que el cine espanyol era «políticament ineficaç, socialment fals, intel·lectualment ínfim, estèticament nul i industrialment raquític». La resposta va prendre la forma del Nuevo Cine Español, coincidint amb l’auge dels nous cines a tot el món entre el 1959 i mitjans dels anys 60. Patino, amb l’organització de les converses, havia plantat la llavor.

De tots els nous cines, el més polititzat seria l’espanyol, que va sorgir en una dictadura i va unir la renovació estètica amb el posicionament polític. Carlos Saura (Los golfos), Miguel Picazo (La tía Tula), Angelino Fons (La busca) i Martín Patino (Nueve cartas a Berta) van ser els estendards de la renovació.

Patino va ser una cosa així com l’ideòleg. El seu paper en la història del cine espanyol de l’últim mig segle és fonamental. Dirigia llavors el cineclub de la Universitat de Salamanca. Al presentar les converses, Patino i Bardem van firmar un text en què declaraven que el cine espanyol vivia aïllat no només del món, sinó de la mateixa realitat espanyola. Es podria haver sigut més contundent, però no més clar. La imminent tot i que tímida i interessada obertura del Govern franquista, amb Manuel Fraga com a ministre d’Informació i Turisme i José María García Escudero com a director general de Cinematografia, va possibilitar la nova onada de directors espanyols.

Aquell nou cine espanyol va ser en realitat un cine mesetari. Films de plom, drames pesats però magnífics com La tía Tula i Nueve cartas a Berta (1966). L’opera prima de Patino, influenciada per la prosa de Machado, és un dels millors exponents de l’escola mesetària. El protagonista és un estudiant salmantí que torna molt canviat d’una estada a Anglaterra, on ha conegut la filla d’un republicà exiliat, la Berta a qui escriurà les cartes. 

Va néixer el 1930 a Lumbrales (Salamanca), en el si d’una família catòlica i de dretes. Enfrontat des de molt jove a les idees familiars, no va trigar a abraçar postures més esquerranes, si no anarquistes. Va fundar el cineclub de la Universitat de Salamanca, va dirigir la revista Cinema Universitario, va treballar en publicitat, va impulsar les Conversaciones de Salamanca i es va llicenciar el 1961 a l’Escola Oficial de Cine amb el curt Tarde de domingo.

El camp del documental

Va ser en el camp del documental, tractat de manera molt personal, on Patino va trobar no només el reconeixement, sinó una forma nova d’encarrilar les seves idees cinematogràfiques. El film de muntatge Canciones para después de una guerra (1971) és el millor exemple d’això: retrat crític de la postguerra espanyola fet d’imatges procedents dels arxius del No-Do i cançons populars de l’època. El van seguir Queridísimos verdugos, amb entrevistes a botxins i familiars de les seves víctimes, i Caudillo, un altre treball de muntatge, aquest al voltant de Franco, i realitzat a partir d’imatges no acceptades pel règim.

Notícies relacionades

Mor el cineasta Basilio Martín Patino

Amb el peu esquerre

El reconeixement no va ser immediat: aquests dos films es van fer en clandestinitat i van ser prohibits per la censura, i es van estrenar el 1977. Patino es va allunyar del cine d’exhibició comercial després de Caudillo, i va tornar al relat de ficció amb Los paraísos perdidos (1985), també al voltant de la filla d’un republicà espanyol mort a l’exili.

Tradició i novetat es van alternar en la seva visió cosmogònica del cine. Tenia una esplèndida col·lecció d’objectes del precine (zoòtrops, llanternes màgiques, ombres xineses) exposats en diferents festivals i centres i donats a la Filmoteca de Castella i Lleó, i va ser dels primers cineastes espanyols a interessar-se en les possibilitats del vídeo i barrejar ficció i no-ficció en títols com La seducción del caos (1990). Mai va perdre de vista la realitat social i política. La seva última pel·lícula, Libre te quiero (2012), és un documental sobre el 15-M.