José Luis Alcaine, l'art d'esculpir la llum

«Jo sempre miro endavant i miro d’innovar, en part perquè aquesta professió és tan competitiva que a vegades és inevitable sentir que només vals el que val la teva última pel·lícula». A pesar de les seves pròpies paraules, per determinar l’autèntic valor de José Luis Alcaine convé fer inventari. Al llarg de 50 anys de carrera com a director de fotografia ha rodat uns 150 títols en diferents formats, i ha obtingut cinc premis Goya sobre 17 nominacions que formen part d’una llarguíssima llista de guardons (Premio Nacional de Cinematografía el 1989, Premi del Cine Europeu el 2006, Premi Vulcain del Festival de Cannes i Medalla d’Or de l’Acadèmia Espanyola de Cine el 2011) als quals ara se suma l’estatueta honorífica que li acaba de concedir el Festival de Locarno.

    

«Es tracta de modelar la llum com si fos una escultura i adaptar-se en tot moment a les circumstàncies», explica el cinematògraf sobre el seu mètode. «Si planeges la fotografia d’una pel·lícula prenent com a base el que està escrit al guió, la imatge estarà mancada de vida. Com deia John Ford, generalment les grans troballes d’una pel·lícula són fruit dels imprevistos que tenen lloc durant el rodatge». 

Amb tots els grans

A partir d’aquesta màxima, ha contribuït de forma instrumental a definir el look del cine espanyol de les últimes dècades, convertint en imatges les visions d’autors com Víctor Erice –a El sur (1983)–, José Luis García Sánchez –a La corte del faraón (1985)–, Fernando Fernán-Gómez –a El viaje a ninguna parte (1986)– i Fernando Trueba –a Belle Époque (1992)–; a través de les seves 12 col·laboracions amb Vicente Aranda, de la Trilogía Ibérica que va rodar amb Bigas Luna i, sobretot, de les seves sis pel·lícules amb Pedro Almodóvar.

    

L’objectiu que dona cohesió a aquesta filmografia, assegura, és «la recerca d’una imatge creïble, que treballi al servei de la història per transmetre emoció, i que no intenti cridar l’atenció sobre si mateixa. Hi ha molta gent que pensa que tot el que necessita una pel·lícula per tenir una bona fotografia són un parell d’albades i capvespres, però no és cert». Això explica, afegeix, que sempre s’hagi entès millor amb aquells cineastes que tenen «una gran preocupació estètica, com Erice i Almodóvar».

    

La seva relació amb el director manxec, assegura, ha experimentat una evolució profunda al llarg de dues dècades. No guarda bon record del seu treball a Mujeres al borde de un ataque de nervios (1988): «Em molesta fins i tot que em felicitin per ell, perquè jo no hauria fotografiat mai la pel·lícula d’aquella manera. Vaig fer el que el guió demanava, però el resultat em sembla gairebé detestable». Quan van rodar junts La piel que habito (2011), la seva relació era del tot diferent. «A penes vam haver de dir-nos res, i em va donar una llibertat absoluta».

Mirar als ulls

Als 78 anys, Alcaine no descansa. Mentre espera l’inici del rodatge del drama Todos lo saben, en el que Javier Bardem i Penélope Cruz es posaran a les ordres de l’iranià Asghar Farhadi, ultima la filmació del thriller Domino, la seva segona col·laboració amb Brian De Palma. «Quan vaig treballar amb Brian a Passion (2012) li vaig preguntar: ‘¿Per què m’has cridat a mi?’», recorda. «Em va dir que el que li agrada de mi és la manera com emfatitzo la bellesa de les actrius». Alcaine va néixer a Tànger i va créixer veient cine dels 40 i 50 al cineclub que el seu pare regentava. «Aquelles pel·lícules feien semblar les seves intèrprets femenines deesses, sorties del cine enamorat d’elles». I aquella experiència de joventut ha marcat tota la seva carrera. «M’obsessiona capturar la seva mirada, perquè s’hi concentra l’emotivitat de la història».

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

    

Els seus principals referents, en tot cas, sempre han estat sobretot als llenços; els de Caravaggio, de Ticià, de Velázquez, de Rembrandt. «Quan jo vaig començar a fer cine, gairebé no hi havia exemples d’imatges en color ni a la televisió ni a la fotografia, així que els meus referents sempre van ser pictòrics. Hauria donat el que fos a canvi del talent necessari per ser pintor». En aquest sentit, lamenta que el cine actual hagi desviat l’atenció cap a altres fonts d’inspiració. «Avui dia la majoria dels directors es fixen en la publicitat i el videoclip, o estan exclusivament interessats a homenatjar visualment aquelles pel·lícules que estimen. Això fa que la imatge hagi deixat de complir la que en realitat és la seva funció essencial: emocionar».