No és Extremoduro, és Robe

Van sonar els primers acords d'El cielo cambió de forma' entre els aplaudiments del públic, que esperava expectant Robe Iniesta en solitari. La majoria dels fans estaven drets davant de l’escenari (amb la cervesa a la mà i samarreta d’'Extremo'), mentre que una petita part es disposava a disfrutar de la música d’aquest cantant de culte asseguda en una grada. Una estampa absurda per a un concert d’Extremoduro, on lletres mítiques com «Salir, beber, el rollo de siempre...» desencadenaven la bogeria i era gairebé impossible no abandonar el poliesportiu banyat en cervesa. 

    

Ara, Robe canta assegut –una declaració d’intencions– i ha canviat els poliesportius per auditoris on ofereix una versió més íntima, però no menys intensa, dels seus versos de bellesa reivindicativa. 

    

El concert va seguir amb peces dels seus treballs en solitari com 'Querré lo prohibido', 'Por ser un pervertido' i 'Donde se rompen las ola's. Aquesta última «no parla d’homes ni de dones, parla d’amor i de sexe», va dir en català. En un festival que conserva tot l’encant per ser una cita no massificada, hi va haver melodies que van bressolar el públic i altres com 'Hoy al mundo renuncio', que van canalitzar sentiments d’indignació. Potser és aquesta una de les facetes més conegudes del cantant, que no ha perdut gens la seva essència transgressora i reivindicativa: «Duérmete que te voy a cantar una nana tan cruel como la realidad», va entonar a 'Nana cruel'.  

  

 El cantant de Plasència, que ha minimitzat les guitarres distorsionades, va donar pas als impressionants solos dels seus músics que van arrencar aplaudiments. Les seves cançons més aclamades, 'Y rozar contigo' i 'Por encima del bien y del mal', van fer vibrar el públic a pocs minuts de finalitzar. I, encara que no va ser l’última peça, quan va entonar 'Si te vas' d’Extremoduro els seus seguidors van corejar els versos com si la banda hagués ressorgit. 

Notícies relacionades

Robe: "He volgut sorprendre'm a mi mateix"

Música amb Barcelona com a escenografia

    

Però no és Extremoduro, és Robe en la seva versió més poètica, que no necessita convèncer perquè fa més de tres dècades que sorprèn.