Passenger, l'estrella perplexa

Michael David Rosenberg encara no se’n sap avenir: no fa pas gaires anys actuava en petits clubs o fins i tot al mig del carrer i ara surt a l’escenari i es troba amb audiències de 2.000 persones expectants, com dissabte passat al Festival de Cap Roig. «No sabeu el que això significa per a mi, és un somni fet realitat», anava dient entre cançó i cançó, mentre brindava aquella veu tan especial, una mica nasal, que transmet vulnerabilitat i emoció, al seu repertori basculant entre la narrativa folk i la melodia pop.

El seu cant propici a la confessió, encaminat a reconfortar, va anar una mica més enllà del concert, de la successió de cançons, per entrar en el terreny del 'storytelling'. A Rosenberg li agrada crear atmosferes de confiança i explicar d’on ve i el perquè de les seves composicions. Amb pinzellades d’ironia: «La meva vida era molt diferent fins que vaig compondre la meva única cançó famosa», va fer broma en al·lusió a 'Let her go' (1.500 milions de visionats a You Tube). I elogis al marc de Cap Roig, festival que té la Fundació Bancària La Caixa com a principal patrocinador. «El lloc més bonic on hem tocat», va assegurar.

CANTAUTOR AMB BANDA

Rosenberg va ser el trobador de guitarra acústica que reflexiona sobre l’últim cigarret d’un malalt de càncer de pulmó ('Riding to New York') i el líder d’una banda, això és també Passenger, escorada cap a la música americana amb arrels ('Beautiful birds', amb el toc del sud del 'pedal steel'). Un quartet amb el qual va cultivar el clima envoltant i elaborat en peces com 'Young as the morning, old as the sea'.

No amaga les seves influències (fa poc ha publicat una 'playlist', 'Sunday night sessions', amb les seves composicions favorites dels Eagles, Bill Withers, David Bowie…) i a Cap Roig va insinuar la influència de Paul Simon en el tema afro 'Anywhere' i, per si en quedava cap dubte, en la versió, de traç melòdic lliure, de 'The sound of silence'. No va ser l’única: al tram final va adaptar amb facilitat al seu estil 'Fast car', de Tracy Chapman.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

En aquell moment del recital faltava «la cançó», 'Let her go', que va desplegar per fi la seva melancòlica reflexió sobre com ens adonem del valor que tenen certes coses (i persones) quan ja les hem perdut. Moment d’empatia col·lectiva sacsejat després per 'Scare away the dark', la tornada de la qual el públic va seguir cantant després que Rosenberg donés per acabat el concert. Quan va tornar, Cap Roig continuava entonant-la, donant-li impuls per a les últimes cartes de la nit, 'Table for one' i 'Holes', i alimentant, una mica més si pogués ser, aquell estat permanent de perplexitat.