Ryan Adams exhibeix mestria en un Cruïlla de rècord

Ahir a la nit  quedaven encara per conèixer les xifres de la clausura protagonitzada pel grup pop colombià Morat i la cantant globalista Jain; segons fonts del festival, s’esperaven al voltant de 10.000 persones. Però el Cruïlla ja està celebrant unes xifres d’assistència rècord: 47.000 persones durant els dos primers dies, una cosa mai vista en el festival.

    L’augment d’afluència va ser palpable, sobretot en concerts de caps de cartell. El Cruïlla aposta per evitar uns solapaments més o menys conflictius, però si aquestes xifres s’han de repetir potser es podria pensar a solapar algun gran cap de cartell amb un altre artista de calat semblant i estil lleugerament oposat. Tot perquè segueixi sent un festival agradable.

LA GRAN NIT DE DISSABTE / Abans de l’esperat retorn als nostres escenaris de Ryan Adams, una advertència per megafonia: se sol·licitava evitar el flaix en les fotos perquè Adams té la malaltia de Ménière, un trastorn de l’orella interna que causa vertígens i es pot disparar amb les fogonades de llum. Tothom va fer cas. En agraïment, aquest clàssic modern del rock americà es va marcar un concert que en molts moments va causar vertigen del bo i va disparar la síndrome de Stendhal.

    Sobri des del 2007 (malgrat que admet l’ús de marihuana), Adams és avui en dia un músic de directe sense màcula, capaç de sublimar les seves millors partitures o de llançar-se a improvisacions que no ho semblen. El repertori va ser impecable, d’aquells que guanyen nous fans. Va arrencar amb Do you still love me?, obertura també del recent àlbum Prisoner (2017), i va seguir exhibint poder melòdic, tenyit d’èpica amorosa, en temes com per exemple Doomsday, Gimme something good, Two i aquell Stay with me tan Fleetwood Mac. Al seu costat, una banda robusta en què va destacar la guitarra dúctil de Todd Wisenbaker de La Sera.

‘HITS’ I CARES B / Canvi radical de registre amb Pet Shop Boys, o potser no tant, perquè la seva tirada per la melodia també és coneguda i perquè en la gira de Super aposten després de molts anys per tenir una banda gairebé a l’ús sobre l’escenari: tres músics joves tocant percussions, teclats i violí o fent veus addicionals. També han volgut sacsejar l’habitual repertori de greatest hits amb temes menys coneguts, cosa que significa tenir l’oportunitat d’escoltar en directe una cara b dels 80 com In the night.

    Escoltar o intentar-ho: com amb Jamiroquai la nit anterior, el so va trigar més del que era desitjable a brillar. Clàssics com ara Opportunities (Let’s make lots of money), Love etc. o ni més ni menys que West End girls es van ressentir d’una inquietant fal-

Notícies relacionades

Un Cruïlla a tot color

Cruïlla Barcelona, la festa tranquil·la

ta de potència i transparència que únicament va semblar afectar aquell escenari del Cruïlla en particular. A l’escenari més pròxim, durant uns minuts en paral·lel a PSB, el rap-rock obert als ritmes del món de Resident s’estavellava amb força animal a l’estern. René Pérez Joglar va defensar els experiments del seu debut en solitari sense obviar el seu passat a Calle 13: bogeria col·lectiva a l’altura d’Atrévete-te-te, reggaetón que es ficava realment pels intestins.

    ¿Cruïlla Barcelona, la festa tran-quil·la? A les dues de la matinada de dissabte, l’esplanada del Fòrum començava a ser el caos. I The Prodigy només van venir a crear més bogeria: arrencada directa a la jugular amb Firestarter, una de les mostres més populars, si no la més popular, del seu rave’n’roll sense aparent data de caducitat. Molts dels allà presents no semblaven tenir plans de deixar la casa diumenge per anar a la jornada de tancament familiar.