Vinicio Capossela: "M'agrada l'eco del món antic"

Vinicio Capossela, un dels creadors més sorprenents de la música italiana moderna, torna amb un doble disc, 'Canzoni della cupa' (Cançons de l’ombra), un treball en què invoca els dimonis que tenim a dins a través de la memòria més ancestral. El presenta avui al Teatre Grec (22.00 hores).

Ens va avisar fa un parell d’anys, quan va venir a Kosmópolis: «Estic preparant el meu primer disc de folk». ¿Segueix veient-lo així?

 

Sí, no és un disc canònic de música tradicional, ni un estudi d’etnomusicologia. És folk per la substància, perquè és un disc que ve de la terra, del patrimoni rural, del fang… Amb cançons, sobretot, meves, però també de Matteo Salvatore, que va ser una espècie d’Atahualpa Yupanqui de la regió del Gargano; un gran cantor dels analfabets, del latifundi, de la Itàlia dels anys 50. Escrivia en el dialecte del seu poble, Apricena, que jo he adaptat a l’italià.

Com sempre, agafa ingredients populars per construir un món de faula, una mica irreal. 

Parteixo d’un imaginari folklòric aferrat a la terra, amb històries de bruixes i llegendes populars. La música és com un arbre, que creix gràcies a la llum però que ve de lluny. M’agrada estudiar i treballar les coses. Vaig estudiar química i conservo aquest principi que diu «res es destrueix ni es crea, tot es transforma».

L’imaginari del disc és l’Alta Irpinia, a la regió de la Campània, al sud d’Itàlia. ¿Què té de peculiar aquesta zona? 

És un microcosmos. Com deia el gran patafísic Salvador Dalí, en el que és ultralocal hi ha l’ultrauniversal. Aquí està representat per Calitri, el poblet del meu pare, un lloc molt antic, d’interior, aïllat durant molt temps fins que, als anys 60, com va passar a Espanya, l’emigració, la televisió, el consumisme… ho van canviar tot després de milers d’anys d’història.

¿Idealitza el món primitiu? 

Avui dia vivim en una societat dessacralitzada; hem perdut el que és sagrat en nom del coneixement. Però no soc nostàlgic, no m’imagino vivint en un altre temps. Seguim caminant i perdent coses contínuament, però anem cap endavant. I a mi m’agrada estudiar l’eco d’aquell món antic, que ja no existeix, a través de cançons, contes, faules, que connecten amb el nen que tenim a dins.

Com a la cançó 'Il pumminale'. 

És l’home llop. La licantropia és una metamorfosi, quan la part animal s’imposa, i aquesta cançó és una història de seducció: un home casat, amb filles, que a les nits, sota la influència de la Lluna, sent la crida de la carn, es troba amb una puta i es transforma no en un home llop sinó en un home porc, que és una variant (riu). És aquest món nocturn, de bruixes… La cançó acaba dient que si tens un dimoni a dins és millor que et facis amic seu.

El primer disc gira al voltant de la pols i, el segon, de l’ombra. ¿Què representen aquests conceptes? 

Són les dues substàncies existencials, com deia el poeta Horaci. La pols és el sentit de la terra, la suor, el treball… Mentre que l’ombra és l’inconscient, allò sobrenatural, sagrat, el somni… Totes dues estan molt presents en la cultura popular, en les cançons de treball, de frontera, per un costat, i en les de somni i superstició, sobre el que és  sagrat, per un altre.

¿Com encaixen el blues o la ranxera amb aquest paisatge de la Itàlia profunda? 

Hi ha una connexió subterrània, perquè la música popular, rural, ve d’un jaciment comú. El blues, la ranxera, la balada… Les músiques populars es criden l’una a l’altra.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Al disc hi col·laboren Los Lobos, Howe Gelb, Flaco Jiménez… i Víctor Herrero. ¿Què ha aportat al seu món aquest músic toledà? 

Víctor té un sentit del folklore, de la frontera, de la faula, amb ecos d’Andalusia sense ser flamenc. Un guitarrista d’una gran sensibilitat. Va participar en la gira de l’any passat i també la d’aquest: ho podran apreciar a Barcelona.