Woody Allen, dolça nostàlgia

Tal com el protagonista de la seva pel·lícula Midnight in Paris, Woody Allen sent una fascinació pel passat que fa que hi torni, suaument, una vegada i una altra, fonent-se amb la nostàlgia d'un temps no viscut. La devoció per l'era clàssica del jazz, anterior a les estridències del bebop, motiva el cineasta novaiorquès a sortir de gira, entre pel·lícula i pel·lícula, per viure el seu somni en escenaris selectes: del Royal Albert Hall londinenc, on va actuar fa uns dies, a Cap Roig, que el va acollir aquest dissabte en una nit de lluna plena.

Jazz de primera generació, com el que acompanya els títols de crèdit de tantes de les seves pel·lícules, al qual aquest Allen clarinetista va rendir honors acompanyat per sis músics de la més alta confiança que responen per la New Orleans Jazz Band. A ell li van reservar la cadira preferent, de contorns daurats i encoixinada de color vermell. Al pentagrama, marxes, espirituals i blues remots com l'instrumental que va obrir la sessió.

DOBLE INAUGURACIÓ

Alegres sonoritats vintage en un concert que va compartir amb el de Wilco, divendres, el caràcter inaugural de Cap Roig. Hi van assistir personalitats com la consellera Dolors Bassa, així com el director general de la Fundació Bancària La Caixa, Jaume Giró, i celebritats com l'exfutbolista Carles Puyol i l'actor Joan Pera.

I la música d'una altra era, acariciant el recinte mentre Allen secundava el ritme picant el terra amb el peu esquerre, i intervenia amb solos de caràcter esquemàtic. Després d'un parell de peces, es va aixecar i es va acostar al micro solitari, alçat enmig de l'escenari.«Hem tocat en molts llocs a Espanya, vuit, nou ciutats, Barcelona i moltes altres, moments meravellosos», va recordar dirigint-se al públic en anglès. «Us demano que us acomodeu, us relaxeu i us ho passeu bé», va afegir.

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

La New Orleans Jazz Band va adoptar aviat la velocitat de creuer, tocant amb extrema naturalitat. Jerry Zigmont, el trombonista, un dels pilars de la formació, es va posar dret per cantar l'espiritual Lord, Lord, Lord, you've been good to me, i després la seva veu es va unir als cors informals de tot el grup en un clàssic del seu repertori, I scream, you scream, we all scream for ice cream. Una peça del 1927 que anys més tard va gravar un dels músics més apreciats per Woody Allen, el clarinetista George Lewis (i que, als 80, Tom Waits, Roberto Benigni i John Lurie van cantar cridant, en la seva condició de presidiaris bulliciosos, en el film Sota el pes de la llei).

Cançons encantadores, que Allen semblava disfrutar, amb el seu etern aire distret, gairebé sense mirar el públic i deixant que els seus col·legues es lluïssin una mica més que ell. Ho van fer el fi trompetista Simon Wettenhall, el cracdel contrabaix Greg Cohen (el coneixen bé els fans de Tom Waits, Elvis Costello o John Zorn) i el pianista Conal Fowkes, que va assumir la veu cantant a Say sí, sí, un graciós èxit de The Andrews Sisters amb unes estrofes que va barrejar amb la tornada en castellà de la peça que el va inspirar, Para Vigo me voy, del cubà Ernesto Lecuona. Moment de comunicació amb el públic en un concert que va transmetre diversió i alegria de viure sota unes capes de nostàlgia per una era inspiradora per a la música popular.