Jordi Soler: l'opi del poble

Amb la saviesa de sempre, Jordi Soler (Veracruz, 1963) combina ficció i realitat per entregar una novel·la estranya i inquietant en què es disposen materials històrics amb una ingent quantitat de fabulació a la recerca d’un destí, que són dos. Lucía Zárate, la lil·liputenca de Veracruz real, és la guspira que aviva el foc de Cristino Lobatón, verdader protagonista d’El cuerpo eléctrico.

Perquè aquesta novel·la prengui el petitíssim cos de Lucía, l’escriptor necessitava un engranatge que unís la increïble història de la lil·liputenca amb el transcurs dels temps: el pas del ferrocarril, el món recargolat de la política i l’ascens vertiginós de l’opi del poble, el real –la droga– i el metafòric –la política–. I aquí estava la imaginació desbordant de Soler per crear Cristino Lobatón, «que batallava permanentment amb la contradicció que hi havia entre la seva meitat indígena i el paper de paladí de la modernitat que li tocava per ser el propietari i habitant permanent d’un tren que es desplaçava, com un reflex del progrés d’Occident, de forma lineal, sempre avançant sobre la línia recta que traçaven les vies, una constant direccional que estava als antípodes del temps circular».

    

Aquest tren per on desfilen una variada quantitat de personatges circenses és, en realitat, la màquina que Lobatón fa créixer fins a la desmesura a la recerca d’un futur adinerat que el convertirà en un dels homes més rics dels Estats Units. 

DUES LLIÇONS

Notícies relacionades

Música, fantasia, dansa i burlesque

Gener i Castillo, els més venuts de Sant Jordi (per ara)

Lucía ja no sembla interessar-li perquè ara els seus plans són uns altres, però el lector no pot ni vol oblidar que «Lucía Zárate és el cos elèctric, l’electricitat que transpira és el que posa en moviment aquesta història, és un element petit i silenciós, modest malgrat la seva fama mundial, és com aquella gota mínima que amb tanta obstinació buscaven els alquimistes, que, a l’entrar en contacte amb l’opus nigrum, transformava la matèria en or».

Quan aquest mateix lector tanca la novel·la sap que les dues lliçons que Lobatón ha plantejat en el transcurs de la narració, a saber, que «cada minut neix un idiota al món» i que això mateix el fa governable, són reals sense peròs i li confereixen al seu text un halo de modernitat i actualitat inquietant.