Susana Baca, memòria i alegria

Susana Baca canta la memòria del Perú més popular, un Perú en bona mesura negre i exclòs dels relats oficials, i ho fa amb extrema suavitat i sense deixar de somriure. La seva veu, sense ser enlluernadora, traspassa l’escenari i il·lumina espais com la sala Barts, on va actuar aquest dilluns programada pel Grec.

La cantant de Lima, que el 1995 va ser fitxada per David Byrne per al seu segell Luaka Bop (discos com Eco de sombras, amb músics del prestigi de Marc Ribot i Greg Cohen) i que el 2011 va ser, per poc temps, ministra de Cultura del seu país, és feliç en el paper de divulgadora d’una tradició que entronca amb la d’una dona de referència de la música peruana i hispana, Chabuca Granda. A ella va recórrer quan va cantar La herida oscura, una peça dedicada a Micaela Bastidas, màrtir precursora de la independència del Perú.

ACOMPANYADA PER UN QUARTET / Més que desitjar impressionar-nos amb el seu cant, Baca sembla voler fondre’s amb les seves músiques, que va recórrer amb dolçor, elegància i cert perfum místic acompanyada per un quartet. Càlids contorns melòdics esbossats per la guitarra d’Ernesto Hermoza i el violí de María Helena Pachecho, en contrast amb el fons més tèrbol, amb sintonia africana, de les percussions d’Hugo Bravo i el contrabaix d’Óscar Huaranga. Amb ells Baca es va introduir en les històries de Viento del olvido, Negra presuntuosa i No quiero que a misa vayas, cantant descalça, com sempre, i lluint una túnica de gasa amb què semblava aixecar-se alguns centímetres sobre l’escenari de la Barts.

Notícies relacionades

Susana Baca: "Tot va començar quan m'assenyalaven a classe per ser negra"

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Repertori d’orientació afroperuana del qual es va desviar una mica per cantar Javier Ruibal (La reina de África), entre tonalitats andalusines, i per invocar a la vegada Federico García Lorca, Leonard Cohen i Enrique Morente en el melodiós Pequeño vals vienés. El ritme va prendre la rèplica a Caracunde, amb una tornada refrescant, i Panalivio, amb la qual Baca es va acomiadar llançant petons al públic i alçant els braços en senyal d’ofrena. «I així cada dia, tocant, cantant, perquè som molt feliços».

Com en altres recitals del passat a Barcelona, ja fos a principis de la passada dècada a La Paloma o més recentment al Coliseum, la seva alegria i amabilitat es van encomanar al públic, que va precipitar un estirament dels bisos. Fora de guió, Baca va recuperar la història de María Landó, sobre la noia per a la qual «no hay madrugada, no hay mediodía» i que «no tiene tiempo de alzar los ojos» perquè «solo trabaja, solo trabaja», i va invitar al ball sense més cobertures ideològiques a Baho kende, deixant-nos el record viu d’una africanitat que reposa sota bona part de la música popular.