Susana Baca: "Tot va començar quan m'assenyalaven a classe per ser negra"

La cantant peruana, exploradora de les arrels africanes de la música del seu país, torna a Barcelona amb un recital antològic que oferirà a la sala Barts, dins del Grec

fcasals39086814 icult susana baca170702173644

fcasals39086814 icult susana baca170702173644

3
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

Peruana universal, Susana Baca ha consagrat el gruix de la seva carrera a la difusió i el desenvolupament del substrat cultural africà del seu país. Aquesta exploradora de les arrels africanes de la música del seu país torna a Barcelona amb un recital antològic que ofereix avui a la sala Barts, dins de la programació del Grec.

–Li diuen «la diva dels peus des­calços»...

–Jo sempre he cantat descalça, des de la meva infància. Crec que té a veure amb un sentiment de llibertat. De nena, la meva mare havia de treballar i ens deixava a casa, al meu germà, un any més gran, i a mi, i el primer que feia era treure’m les sabates i d’aquesta manera estar lliure. Jo a l’escenari necessito aquesta llibertat per moure’m, per dansar.

–¿Amb quina música va créixer? 

–Sobretot, de guitarra. El meu pare era músic, jo l’adorava, quan arribava de la feina agafava la guitarra i es posava a tocar i a cantar, i era el meu moment més feliç. Després els meus pares es van separar, jo em vaig quedar amb la mama i ja mai més vaig tenir això.

–¿Què la va fer començar a centrar l’atenció en el llegat musical africà del Perú? 

–Crec que tot va començar quan m’assenyalaven al col·legi, quan em miraven i em deien «ets negra». Quan ets nena no penses si ets negra o blanca. Al tornar a casa, és clar, veia a la meva mare negra, els meus germans negres, tota la meva família… I vaig començar a voler saber més dels negres.

–Així que tot va començar d’una manera molt viscuda. 

–A l’acceptar la negritud, que és important perquè et fa sentir part d’alguna cosa i camines. Després, aquest horitzó es va anar ampliant. Conèixer Nicomedes Santa Cruz, sentir-lo en les seves conferències, llegir-lo… Jo vivia en una zona de Lima amb una universitat en què el rector era un home blanc que va estudiar les aportacions africanes a la llengua espanyola. Vaig ser assistent seva i vaig tenir a l’abast els llibres que necessitava. I una altra persona que em va ajudar va ser Chabuca Granda.

–L’autora de La flor de la canela, Fina estampa… 

–Una dona d’una gran cultura. Va néixer a 3.000 metres d’altura, a Apurímac, perquè el seu pare era de les mines. Aquesta dona, amb gran sensibilitat, va donar a conèixer l’altre Perú, un país amb una cultura diversa, que s’expressa en la música, el menjar… Sí, ¡jo soc molt feliç amb el meu país!

–¿Sent que aquest fons africà ja està reconegut al Perú? 

–Sí, sí, han anat canviant les coses i per bé. No és tot meravellós, estem encara lluitant per drets i espais, però crec que als joves afro-descendents els deixem una situació millor.

–David Byrne es va interessar pel seu treball, ¿va ser important?

–Importantíssim, tenint en compte el prestigi d’aquest home i el treball que ha fet dins de la música del món. 

–A vegades les coses no es reconeixen fins que ve algú d’un altre lloc..., sobretot del món anglosaxó.

–Sí, pot ser, pot ser… Però això en el meu cas no puc dir-ho. Crec que tinc el reconeixement de la gent del carrer, dels mercats, que em felicita, es felicita, i s’emociona amb els meus triomfs. 

Notícies relacionades

–Afrodiaspora ja té sis anys. ¿Prepara un nou disc?

–Sí, dos. N’he gravat un, Quiéreme, amb l’artista cubana Argelia Fragoso. Ella canta boleros, i jo, valsos romàntics. I l’altre es diu Fe i és sobre cançons afroperuanes cantades amb un cor de Nigèria, que és on el vam gravar. Aquests dos discos vull entregar-los ja al públic, abans que s’acabi l’any. ¡Han de sortir ja!