I Gary Larson, ¿quan?

Pensava clavar-los un rotllo sobre el gran humorista gràfic britànic Glen Baxter (Leeds, 1944), però se’m va avançar Anna Abella amb un fantàstic article arran de la seva presència a Barcelona, convidat pel seu editor, Jorge Herralde, molt recuperat ja de l’accident al carrer de fa uns mesos, per presentar el seu nou llibre, Casi todo Baxter. Nuevas y escogidas ocurrencias. Em conformaré dient que Baxter és un autor colossal, però no gaire apreciat a Espanya. Ho va comprovar el mateix Herralde quan va publicar el 1985 el seu llibre El rayo inminente, del qual es van vendre, segons el comentari irònic de l’editor, la barbaritat de 42 exemplars. No crec que se’n venguin gaires més de l’últim producte de Baxter, però l’honra publicar-ho.

I ja que hi som, aprofito per demanar-li que faci el mateix amb un altre excèntric molt notable de l’humor gràfic, el nord-americà Gary Larson (Tacoma, Washington, 1944), de qui la saga The far side –publicada en diversos diaris entre els anys 1980 i 1995– és una altra peça clau d’aquest humor surrealista, delirant i a vegades dement que distingeix Baxter i que tan malament acostuma a funcionar aquí.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Aquest tipus d’humor sembla una especialitat anglosaxona que no disfruta d’una gran popularitat al continent europeu, on els seguidors que té –jo mateix– són fidels, però escassos. Més acostumats a l’humor polític, els espanyols no semblen trobar el punt a la visió del món com un lloc absurd que no resisteix una anàlisi seriosa. L’obra de Baxter i Larson és una autodefensa contra un món que ens fa riure per no haver de plorar. Baxter està obsessionat pels cowboys, a qui col·loca en situacions impossibles; Larson, amb uns animals que es comporten com humans, descobrint la inconsistència i la tendència a fer el ridícul que mostrem els bípedes.

La figura de l’excèntric –com la del dissident: pensem en Christopher Hitchens– està més valorada en el món angloparlant que en el nostre, on al dissident se l’enfonsa i a l’excèntric se’l considera un ximple.