De La Soul, festa de ritme entretallat

El productor hip-hop/electrònic Nick Hook havia posat el SónarPub a punt d’ebullició amb una sessió impecable i implacable. Se suposava que De La Soul seguirien la seva estela, però el seu pas pel festival va ser una festa de ritme desigual, interrompuda potser en excés per intervals dedicats a la interacció amb el públic.

«Aixequeu les mans per l’amor a la música hip-hop», demanava al començament el DJ/ocasional MC Maseo. I tots vam aixecar els braços. Va ser tot just la primera en una llarga llista de peticions. Al començar el xou, Dave (abans més conegut com a Trugoy), ens va preguntar on era la festa, si per la part central, si per la dreta, si per l’esquerra… Es va suggerir als fotògrafs del fossat que deixessin les càmeres per posar les mans en l’aire. Uns minuts després, a l’altura de l’íntima I am I be, Posdnous va demanar que il·luminéssim la nit amb les pantalles dels mòbils. Una estona més tard s’havia de cridar «ha-aaa».

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

¿I la música? També n’hi va haver, però no amb la banda completa que fa poc es van endur de gira; potser per això tampoc abunda el repertori de l’orgànic And the anonymous nobody (2016), el seu primer disc en 12 anys. Sigui com sigui, per descomptat, hi ha grans moments, com Stakes is high (diatriba contra el rap materialista que va produir Dilla) i la groovy Oodles of o’s’ (peça inaugural de De La Soul is dead, amb un quart de segle).

Els clàssics absoluts de l’edat d’or del rap es van concentrar en la recta final: escoltar gairebé seguides A roller skating jam named Saturdays, Me, myself and I i The magic number va compensar tots els alts i baixos possibles.