La dansa del segle

Tots els camins condueixen al Sónar, des de la disco music de primera fornada, representada per un francès tret del congelador, Cerrone, fins a les rimes dels nous nois de la música urbana espanyola, C. Tangana i Dellafuente. Menús pràcticament antagònics, tots ells ballables i disfrutables a la seva manera en aquest Sónar que segueix renovant-se mirant a la vegada cap enrere i cap endavant.

Marc Cerrone, precursor del so disco europeu, amb tant d'èmfasi rítmic com atenció de la melodia, embolcallat en cordes sedoses i cors femenins udulants, va voler informar els joves del lloc com es ballava fa, glups, 40 anys. Sessió de dj amb aparell videogràfic i una cantant de suport en honor al clàssic Love in C minor, que va obrir el set, camí de Midnite lady, Rocket in the pocket, Cerrone's paradise... I cites a Michael Jackson i Chic. Un perfumat museu de la disco music.

En contrast amb els libidinosos sons del mestre Cerrone, gran convocatòria per atendre aquella barreja de raper i cantant melòdic que respon per C. Tangana, àlies del madrileny Antón Álvarez Alfaro, inventor d'una figura admirable: el xulo cursi. Hardcore en el seu llenguatge sexualment explícit i melodramàtic en l'entonació i els fons harmònics, consolidant-ho tot en un ús compulsiu d'autotune, es va acompanyar dels seus col·legues del col·lectiu Agorazein a cavall de Drama, Persiguiéndonos i el hit Antes de morirme, aquí amb la veu enllaunada de la neoflamenca Rosalía. «Antes de que muera yo / pienso follarte hasta borrar el límite entre los dos». Hum, ¿indicis d'heteropatriarcat?

REGGAETON FLAMENC

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

També amb públic abundant, quin altre aquest, el granadí Dellafuente, acompanyat de Maka, va anar una mica més enllà en el seu gust per la barreja, sobretot de hip-hop i quejío. «El reggaeton més flamenc del món», va anunciar abans d'abordar La Habana. Melodies amb vagues aromes de Triana i bases electròniques crues en un xoc substanciós.

I d'un extrem a un altre fins al virtuosisme jazz fusion de Thundercat, l'exbaixista dels metalers Suicidal Tendencies, dirigint amb el seu baix fortalesa un trio que recordava poderosament aquells discos de Billy Cobham dels anys 70 que Massive Attack va procedir a samplejar pensant que ningú els enxamparia. Solos de sintetitzador que ni Jan Hammer. Tots els camins condueixen al Sónar, encara que alguns hi passin de llarg.