La lucidesa d'Adam Zagajewski guanya el Princesa d'Astúries

Al polonès Adam Zagajewski no li han donat el Nobel sinó el Princesa d’Astúries de les Lletres, però tot arribarà. Han d’aprendre’s bé aquest nom difícil perquè amb els ja desapareguts Czeslaw Milosz i Wislawa Szymborska (tots dos beneïts per l’Acadèmia Sueca) bé podria formar una terna (ampliada a Zbigniew Hebert) del millor que han sabut fer les lletres poloneses en els últims anys, la poesia.

    

Zagajewski, de 71 anys, va conèixer la notícia ahir a Cracòvia, on viu, quan tenia gairebé un peu en l’escala de l’avió rumb a Bremen, on va participar fugaçment en un festival de poesia. Fugaçment, perquè avui estarà al festival de poesia de la seva ciutat, on és molt estimat.

    

Xavier Farré, que ha traduït gran part de la seva obra al castellà a l’editorial Acantilado, dona fe de la satisfacció de l’autor per un premi que destaca el vessant més social d’un poeta que, segons la resolució, «confirma el sentit ètic de la literatura i fa que la tradició occidental se senti una i diversa en el seu accent natiu polonès, a la vegada que reflecteix els turments de l’exili». Que el guardó procedeixi d’Espanya, un país que ha visitat tantes vegades, el va portar a recordar el seu deute amb El Quixot i, especialment, amb Antonio Machado, un dels seus autors de capçalera.

DISSIDENT I EXILIAT

Els seus avatars vitals van lligats als vaivens de la història del seu país i les seves canviants fron­teres. Va néixer acabada la segona guerra mundial a la ciutat de Lvov, avui Ucraïna, i la infància va transcórrer en una zona minera de Silèsia, que durant anys va pertànyer a Alemanya. De jove es va oposar al règim comunista, com es pot veure en la seva primera poesia, molt combativa, i no traduïda a Espanya. «En aquells poemes, que podríem anomenar generacionals, va intentar contrarestar amb la poesia el llenguatge del poder», explica el seu traductor. Després d’haver format part del grup poètic Ara i de la Generació de la Nova Onada, la seva forta dissidència va acabar empenyent-lo a l’e­xili als 80, primer a París i més tard als EUA, on va ensenyar en universitats, fins que el 2002 va tornar a Cracòvia, la ciutat polonesa amb més vida cultural, revestit d’una gran fama.

    

Posat a definir la seva poesia, Farré destaca «l’element celebratori del seu cant que a vegades es veu interromput per la consciència moral o els avatars de la història». I en els últims temps, a mesura que compleix anys i els seus vells amics comencen a deixar-lo, es detecta cert caràcter elegíac més intimista i líric. Igual que la de Szymborska, la poesia de Zagajewski té gran claredat, un caràcter narratiu allunyat del surrealisme que la fa accessible i que l’ha popularitzat. Per a un traductor, això podria ser un incentiu però Farré no ho té clar. «Els seus poemes semblen senzills però és difícil trobar el to. Es manté en la frontera del sentiment i no pots excedir-te perquè és fàcil que el poema s’enfonsi».

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

    

Tot i ser un reconegut poeta –des del 1995 tota la seva obra està traduïda al castellà i en català hi ha Terra del foc a Quaderns Crema–, també la seva faceta com a narrador i com a crític literari és important, amb el seu breu assaig Releer a Rilke. Terra del foc és per Farré el volum en què la història té més pes i és «una bona porta d’accés a la seva poesia», que s’hauria de contrastar amb Mano invisible o Asimetría, un llibre que apareixerà pròximament.