De l'Iraq de postguerra a la Síria prebèl·lica, en vinyetes

Quan el juny del 2011 Sarah Glidden (Boston, 1980) es va presentar a Espanya com Una judía americana perdida en Israel (Norma), com va titular el seu viatge iniciàtic en vinyetes fet quatre anys abans, la guerra de Síria només feia dos mesos que havia iniciat el seu tràgic camí amb les primeres manifestacions en contra de Baixar al-Assad. I només havien passat sis mesos des que la dibuixant, el desembre del 2010, va concloure un periple per Turquia, l’Iraq i Síria que va traslladar, com si fos una crònica periodística, a les 300 pàgines del seu nou còmic, Oscuridades programadas (Salamandra Graphic).    

Glidden parla en un castellà molt correcte, perfeccionat el 2004 en una estada a Barcelona, on va arribar fugint del George Bush que els va portar a la invasió de l’Iraq. Les conseqüències d’aquella guerra van ser les que la van impulsar a acompanyar el 2010 dos amics periodistes de l’independent Seattle Globalist per fer reportatges sobre refugiats, tant els iranians que arribaven a Turquia com els iraquians que trobaven seguretat en una Síria prebèl·lica (més d’un milió), fugint de «la llei de la selva» del seu país. En el viatge van sumar Dan, un exmarine de la guerra de l’Iraq.     

A Síria, recorda, no van percebre indicadors del conflicte que es coïa. «Vam ser a Damasc, una ciutat cosmopolita i pròxima a Assad, plena de cartells amb la seva cara. La gent, i menys els iraquians refugiats, no parlaven de política amb nosaltres. Acabàvem d’arribar, periodistes, blancs i nord-americans. No volien problemes». 

Un expert de l’Acnur els va recordar el prejudici més estès sobre els refugiats. «Oblidem que són persones –ressalta l’autora–. És necessari entendre que és gent com nosaltres, que el que els passa a ells ens pot passar a nosaltres. El periodisme els ha de posar cara i mostrar que tenen vides i famílies com les nostres. No són números». Tots, afegeix, tenen en comú que «són persones sense esperança ni futur. Gent que vol tornar al seu país i viure a casa seva de forma segura. Però a Europa i als EUA no els entenem. Creiem que busquen una excusa per venir als nostres països perquè són els millors del món. Però la guerra els va impedir seguir amb les seves vides».  

Constata que amb Donald Trump la situació del refugiat ha empitjorat als EUA. «Ara molta gent creu que pot ser violenta amb els immigrants. El discurs de Trump el recolza gent que mai ha vist ni conegut un refugiat. Els temen, tenen por de perdre els seus privilegis i drets per culpa seva. Estan enfadats perquè el Govern no els ha ajudat. Trump no ha sortit del no-res, això feia dècades que es gestava». Els nord-americans estan «aïllats del que passa a la resta del món, no saben el que el nostre país fa a l’Àsia o Llatinoamèrica».      

ORGULL DE MILITAR

Notícies relacionades

Periodisme en vinyetes

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Els sentiments de l’amic exmarine a l’Iraq que els va acompanyar en el viatge reflecteixen com un noi que es va allistar estant en contra de la guerra i volent ajudar pot sentir «orgull com a militar», afirmar que l’experiència no li va deixar traumes tot i veure morir companys i justificar que enderrocar Saddam va ser bo. Aquell viatge, on va veure les vides destrossades de tants iraquians, «li va canviar esquemes». «Ara, i més amb la guerra de Síria, està obertament en contra de la guerra. Com a nord-americà jo sento culpabilitat pel que fa el nostre Govern. Tots hi estem involucrats». Els nord-americans, opina, també han d’«assumir la responsabilitat pels efectes del canvi climàtic», sobre el qual prepara un nou còmic i que amb Trump anirà a pitjor. Causa més casos de refugiats. «Augmentaran», conclou lapidària.

¿Què és el periodisme? ¿Per a què serveix? És l’altre gran tema del llibre, on denuncia «prejudicis com que els reporters només van a la caça de notícies» i reflecteix les dificultats d’exercir-lo d’una forma independent i a la vegada sobreviure. «És una indústria i necessita finançament, però és important mantenir l’ètica i conèixer la responsabilitat de tenir entre mans les històries de gent que te les ha confiat».