Joyce DiDonato: "Els puristes no m'espanten"

La mezzosoprano nord-americana Joyce DiDonato recupera cançons de guerra i pau del barroc per reflexionar sobre la barbàrie i la humanitat. Els atemptats a París de fa dos anys la van portar a crear aquest repertori publicat al disc In war & peace, que avui presenta al Gran Teatre del Liceu (18.00 hores). DiDonato va més enllà del típic concert en aquesta actuació, amb una teatral posada en escena que, a més dels músics del conjunt Il Pomo d’Or, inlcou un ballarí.

–¿Què aporta aquest repertori en els temps actuals?

–Les cançons barroques ens serveixen per comprendre millor el malestar actual i, espero, per alleujar-nos. La primera obra del concert, Escenes d’horror, escenes d’aflicció, descriu a la perfecció el que tots veiem a les notícies i el que molts de nosaltres sentim quan ho veiem. De manera subconscient, aquesta música de fa segles ens reconforta, perquè el retrat de la condició humana que fa és absolutament modern.

–¿Hi ha alguna peça amb la qual connecti especialment?

–No hi ha ni una sola nota o paraula d’aquest espectacle amb la qual no connecti. Cada peça ha sigut seleccionada amb molta cura i col·locada en un lloc determinat per contribuir a crear una narració. No obstant, a mesura que s’ha anat desenvolupant el concert, m’he adonat que l’autèntica batalla s’entaula en realitat dins cada un de nosaltres. És una cosa que representa molt bé l’ària Pensieri, voi mi tormentate, de l’òpera Agrippina, d’Handel.

–Hi ha un gran contrast entre les escenes d’horror i les de pau. ¿Com es prepara per fer aquest salt?

–Aquest espectacle és el fruit de tota una vida de preparació. Ara sento que la música està arrelada en mi d’una manera més profunda. És un privilegi i un plaer poder recuperar aquestes peces més espontàniament i poder respondre, d’alguna manera, al que el públic ja porta quan entra a la sala.

–Cuida fins al detall tots els aspectes de l’espectacle, més enllà del musical. ¿Va tenir clar des del principi com seria In war & peace

–Sí. De fet, l’espectacle segueix els patrons del barroc, un gènere molt teatral i molt extrem en la seva representació. Per això m’he permès la llicència de jugar amb la llum, la dansa i també amb extravagants vestits i maquillatge. És com insuflar nova vida a la decadència de l’època barroca des de la modernitat.

–Entre les seves pròximes òperes figuren Norma, Semiramide i Norma, Semiramide Dead man walking.

–Sempre intento trobar un equilibri entre el bel canto –una categoria en la qual incloc també la música barroca– i altres rols que em posen a prova i expandeixen el meu repertori. Els pròxims mesos cantaré Handel, Mozart, Bellini, Rossini, Heggie, Berlioz i Massenet. Hi ha un equilibri. ¡Aquesta selecció m’omple de felicitat i manté sadollada la meva curiositat artística!

Notícies relacionades

Les biblioteques de BCN faran vaga la vigília de Sant Jordi

L’enterrador de les fosses de Paterna, "el nostre Primo Levi"

–¿Té algun altre repte a la vista no apte per a puristes?

–Els puristes no m’espanten gens. Segurament, els grans cantants i meravellosos compositors de la nostra brillant forma d’art –basada tant en la tradició com en la innovació, ¡per sort!– no han fet mai cas als puristes que es dediquen a dictar com haurien de ser les coses. Odio l’expressió hauria de i trobo inspiració en els grans innovadors de l’òpera, aquells que van trencar les regles al seu dia, els que van anar més enllà dels límits i es van revelar per crear art malgrat els crítics i els puristes. De la mateixa manera, aplaudeixo aquells creadors que entenen què és el que el públic vol i l’hi donen. Hi ha prou espai per als dos extrems i aproximacions en el món del teatre. La meva única preocupació davant d’un projecte és saber saber si em fa el pes, si realment jo puc aportar-hi alguna cosa. Si em sento segura respecte d’un determinat rol o programa, llavors no em planteja cap dubte. M’hi llanço.