Laura Fernández, creadora de mons

La cosa va d’un escriptor de ciència-ficció, Voss, Voss Van Conner, molt preocupat pel seu estilisme capil·lar i que un mal dia topa amb una mort estúpida a l’electrocutar-se amb l’assecador de cabells. El que podria semblar el final és tan sols el principi d’un viatge lisèrgic en què Van Conner, convertit en fantasma –un fantasma amb permanent tovallola de microdofins a la cintura–, es veurà obligat a visitar tots els que van representar alguna cosa per a ell en el passat. Tot això, en un present d’atmosfera rareta i un punt recargolada en què els dinosaures poden ser oficinistes, les taules parlen, el més enllà s’assembla terriblement a una nau espacial i una nòmina de personatges grotescos i brillants en un nombre no inferior a 150 es passegen per les seves pàgines.

La mare d’aquest deliri titulat Connerland (Random House), novel·la arborescent i anàrquica, «un monstre de 100.000 caps», és una dona de somriure pur i desarmant que mereixeria tenir un nom especial i exòtic però senzillament es diu Laura Fernández. Fet que ben mirat també és una raresa.

PASSIN I VEGIN / El que Fernández (Terrassa, 1980) ha construït aquí té la seva gènesi i referents en altres escrits seus. La seva última novel·la, El show de Grossman, acabava amb un trobada entre els escriptors Robbie Stamp i, ¡oh!, Voss Van Conner amb un cliff­hanger de campionat: «Ella no ho sabia però [Van Conner] es convertiria algun dia en el seu millor amic». Però molt més enrere, beu directament de les seves lectures de què ella parla amb apassionament i aquí se citen: Kurt Vonnegut –«tinc la sensació que totes les meves novel·les són una reescriptura de Dios le bendiga, Mr. Rosewater»–, Thomas Pynchon i Robert Coover, per descomptat. A més de velles i amables sèries de televisió dels 80. Però també qualsevol novel·leta, amb vocació pulp o no, que trobi de saldo a la llibreria Gigamesh i que li cridi l’atenció per la bogeria de la seva informació en contraportada. «No importa si el llibre és dolent, a vegades trobo algun detall excel·lent que em permet inventar-me el que no m’ha agradat». Aquestes coses seleccionades amb cura i no poca arbitrarietat encaixen en el big band explosiu de les seves ficcions.

La idea que sustenta la novel·la és que la imaginació (i el seu llibre és pura imaginació) no només és superior a la realitat, sinó que té l’estranya qualitat d’alliberar-te de les seves misèries. S’engresca en l’explicació: «La ficció reconcilia l’escriptor amb la seva realitat, sigui la que sigui, encara que es tracti de la mort. Et reconcilia amb la vida que tinguis i la fa apassionant. Però això només funciona per  al que escriu, la gent que t’envolta no té per què sentir aquesta passió».

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

PERQUÈ M’ESTIMIN / L’ingredient no gaire secret és l’humor, marca de la casa, que Fernández considera un lenitiu per al dolor, que també n’hi ha. «L’humor ajuda perquè la vida de l’escriptor, en el fons, és molt miserable comparada amb els mons que és capaç de crear. Enrique Vila-Matas deia que la seva funció és desactivar la realitat. D’aquí que tots els meus personatges, tan grotescos, pateixin la inadequació de no haver après a estar al món». Perd per un moment el seu somriure lluminós quan assegura: «Un escriptor viu amb més intensitat aquest desencaix i potser per això s’inventa coses perquè li diguin que l’estimen i que és especial».

¿D’això es tracta, que t’estimin? ¿De ser un nen petit i demanar carinyo? «L’escriptura és el més infantil dels oficis. Convius amb personatges que només són ressons al teu cap. Un escriptor mai perd la mirada de nen. L’escriptura realista ho intenta maquillar una mica, però, desenganyem-nos, tots som iguals, parlem de la guerra civil o de naus espacials. Estàs jugant. De tots ells, els escriptors de ciència-ficció són els que més conviuen amb el nen interior i el mostren. Són els més vulnerables però també els més honestos».