Cannes, als peus de Robert Pattinson

A través de films com l’aspra comèdia urbana Daddy longlegs (2009) o la història d’amor entre jonquis Heaven knows what (2014), Josh i Benny Safdie han creat un univers de personatges tèrbols en situacions estranyes a mig camí entre la cosa naturalista i la surrealista. És probable que a vostè el cognom Safdie no li soni de res, i és normal; cap de les pel·lícules d’aquests germans s’ha estrenat a Espanya.

Això sens dubte canviarà gràcies a la que ahir van presentar a Cannes, Good time, i no només perquè la protagonitza Robert Pattinson i perquè l’actor està brillant a la pell d’un tipus repulsiu i a la vegada increïblement magnètic, terrible a l’hora d’escollir pentinats i encara pitjor a l’hora de prendre decisions. El motiu és més senzill: és una cinta magnífica de la qual sentirem parlar; probablement, sense anar més lluny, aquest diumenge quan es faci públic el palmarès.

Good time arrenca amb l’atracament a un banc i ràpidament es transforma en una odissea nocturna còmicament kafkiana durant la qual Connie (Pattinson) s’amaga en successives llars alienes, s’alia amb pintorescos criminals, busca tresors i fins i tot roba ampolles de refresc plenes de LSD. Les idees de bomber que té al llarg del periple provoquen  una successió frenètica de girs argumentals cada vegada més llunàtics.

Després d’assistir a una competició plena de films entestats a convèncer-nos de la seva potència al·legòrica i de la rellevància dels seus temes –els refugiats, el maltractament animal, la fal·làcia del món de l’art– resulta balsàmic asseure’s davant de la que té un objectiu més modest i que el compleix amb autoritat: mantenir-nos amb les ungles clavades al braç de la butaca i un somriure a la boca.

L’INFERN ÉS A RÚSSIA

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

Molt diferent és el viatge que relata A gentle creature, també presentada ahir a concurs. Es podria dir que el destí és el cor mateix de les tenebres de Rússia si no fos perquè, si jutgem la pel·lícula, fer servir en una mateixa frase les paraules «cor» i «Rússia» és un oxímoron.

Mentre acompanya una dona que prova d’entregar un paquet al seu marit empresonat a Sibèria, i que pateix tota mena d’humiliacions i problemes burocràtics, l’ucraïnès Serguei Loznitsa retrata aquell país com el més semblant a l’infern; una societat moralment derruïda els ciutadans de la qual recorren al vodka per anestesiar-se contra la seva pròpia misèria. És probable que la fúria que desprén la cinta estigui justificada, però la seva desmesura a l’expressar-la i la manera de recrear-se en el patiment dela protagonista acaben sent pedres a la seva pròpia teulada.