ENTREVISTA

Andréi Konchalovsky: "La majoria dels soldats nazis eren gent normal"

El cineasta estrena 'Paraíso', la seva particular mirada als horrors de l'Holocaust

jgblanco38396462 foto del director andrei konchalovsky para el icult170512120542

jgblanco38396462 foto del director andrei konchalovsky para el icult170512120542

3
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

És, sense cap dubte, l’únic cineasta viu que ha treballat estretament tant amb Andrei Tarkovski com amb Sylvester Stallone: amb un va coescriure Andrei Rublev (1966), a l’altre el va dirigir a Tango i Cash (1989). En 50 anys de carrera, en altres paraules, ha fet de tot. Ara estrena a Espanya Paraíso, la seva particular mirada als horrors de l’Holocaust.

–¿Per què segueix sent necessari fer cine sobre l’Holocaust?

–Perquè tenim el vici d’oblidar el passat. Hi ha gent que fins i tot nega que aquell genocidi tingués lloc. Només han passat 70 anys i tornem a estar sumits en la histèria racista. No aprenem res. Així que és important parlar d’això, especialment per recordar als joves com n’és de perillós posar-se cegament al servei d’un ideal o una utopia, com fan els gihadistes. En aquestes promeses fal·laces resideix el mal.

–En tot cas, l’abundància de pel·lícules sobre l’assumpte fa que sigui difícil abordar-lo des d’enfocaments nous. ¿Com va afrontar vostè el repte?

–Fixant-me en un aspecte que no s’ha explorat prou: el carisma i la capacitat de seducció del mal. Normalment, en les pel·lícules els dolents són molt dolents, i no resulten creïbles. La majoria dels soldats nazis no eren uns psicòpates, sinó gent normal. Van decidir fer el mateix que feien tots els altres al seu voltant perquè pensaven que era correcte. Ens podria haver passat a nosaltres. En la vida real, els malvats no exclamen «que dolent que soc» cada vegada que es miren al mirall. Els que bombardegen Síria creuen que estan lluitant per la llibertat i la democràcia.

–Formalment, Paraíso és una pel·lícula molt estilitzada i fins i tot bella. Haurà qui digui que ho és massa, considerant el tema.

–No hi estic d’acord. L’inapropiat hauria sigut rabejar-me en la lletjor i l’horror. Moltes pel·lícules contenen escenes rodades a tot color, en què veiem centenars de persones primíssimes en pijama; això és obscè. Crec que avui dia el terror i el patiment de l’Holocaust s’ha banalitzat, amb tota aquesta imatgeria escabrosa dels barracons i els forns. Em sembla morbós. La meva intenció va ser estilitzar l’Holocaust sense convertir-lo en una cosa vistosa.

–Amb la seva anterior pel·lícula, El cartero de las noches blancas’ (2014), vostè va assegurar iniciar una nova etapa en la seva carrera. ¿Paraíso en forma part?

–O potser més aviat suposa l’inici d’una altra etapa més. L’impuls que sempre m’ha mogut és la curiositat. Quan vaig començar fa mig segle pensava que era un geni i canviaria la vida de la gent. Era un arrogant, és clar, perquè era un ignorant. Amb el temps m’he adonat que per aprendre s’han de seguir provant coses noves, i equivocar-se molt.

–Vostè va començar fent cine a la Unió Soviètica i després, durant un temps, va treballar a Hollywood. ¿Què va ser més difícil?

–A la Unió Soviètica era tot molt fàcil sempre que sabessis usar un llenguatge que pogués entendre tothom menys els censors. Crec que és en aquest tipus de context, entre obstacles, que sorgeix el millor art; la llibertat en el món de l’art està sobrevalorada. En tot cas, ¿què és la llibertat artística? A Hollywood només ets lliure si les teves pel·lícules donen diners.

Notícies relacionades

–¿Significa això que té previst tornar a Hollywood?

–No, perquè allà els directors no són ningú. Hollywood és un sistema totalitari. Si no et sotmets a l’autoritat dels que manen, estàs mort. Si hagués intentat rodar allà Paraíso, una pel·lícula plena d’escenes de gent asseguda que parla a càmera, s’haurien rigut de mi.