Zapico porta la sang de la revolució minera al còmic

Un líder miner està a punt de fer una arenga revolucionària mentre dirigeix els seus companys a ocupar Oviedo. Se li trenca la veu quan a la cuneta, on hi ha diversos cadàvers de les forces governamentals deixats per altres sublevats que han passat abans que ells, un corb arrenca un ull a un d’ells. «Això s’acabarà malament». «Ho sabien i ho assumien» els miners que el 5 d’octubre de 1934, en un intent de millorar les seves miserables condicions de vida, van agafar les poques escopetes de caça que tenien i, això sí, la dinamita que utilitzaven per extreure el carbó, i van protagonitzar la Revolució d’Astúries, l’última revolta obrera d’Europa, sagnant i fracassada, que va durar tot just dues setmanes i es va convertir en trist preludi de la guerra civil. «Ho sabien» les forces del Govern de la República de Lerroux, que van intentar sufocar la rebel·lió, al principi sense èxit, després a sang i foc amb les tropes mores d’Àfrica de Franco i el tinent coronel Yagüe. «Ho sabien» l’aristocràcia i la burgesia asturiana, que des de les seves privilegiades cases van veure com els miners conquistaven els carrers de la capital. I «ho saben» bé els personatges de ficció de La balada del norte 2 (Astiberri), amb els quals el dibuixant Alfonso Zapico, nascut el 1981 a Blimea, en plena conca minera del Nalón, rescata aquell origen de l’«univers» en què es va criar, un «món que es mor».

«Me’n vaig adonar el 2013, amb les vagues mineres i el tancament de les mines», recorda Zapico, nebot de miner jubilat als quaranta i pocs amb seqüeles físiques de treballar als pous. L’autor llavors ja vivia a la francesa Angulema, epicentre europeu de la historieta, on va recalar per a la seva investigació de la vida de Joyce, Dublinés, que li va valer el Premio Nacional de Cómic 2012. «S’havia escapat de Blimea, en la profunditat de la vall. Si hagués seguit allà no hauria tingut la perspectiva per veure d’on venia, per entendre que el meu territori de referència estava desapareixent i aferrar-me a la meva identitat i la meva memòria».

Ho explicava aquest cap de setmana, mentre recorria els escenaris d’aquella Revolució del 34, que va esclatar seguint la crida d’una vaga general a tot el país, i que el dibuixant ha portat a la vinyeta en el que s’ha convertit en una trilogia. La tercera part arribarà en un parell d’anys. Zapico va passejar pel centre d’Oviedo, on encara es veuen els impactes de bala als murs de la Catedral, l’antiga caserna de carrabiners o el Teatro Campoamor (on s’entreguen els Premis Prínceps d’Astúries), que la guàrdia d’assalt va incendiar perquè no l’ocupessin els miners, com tants altres edificis emblemàtics.

DOS MONS / No va faltar un viatge a les conques, forma de vida en extinció, poblades per miners jubilats i per viudes, sense futur per als joves i a anys llum de la burgesa capital. Zapico va recórrer el pou Venturo i el San Luis, i el Museu de la Mineria. Si La balada del norte 1 presentava l’escenari i els personatges, el tom 2 «és un intermedi bèl·lic, caòtic i amb molta acció, i amb dos fronts. Un d’exteriors, amb accions bèl·liques, i un altre d’interiors, en cases on xoquen i conviuen dos mons»: dues classes socials, una d’opressora i una altra d’o-primida, i on es retrata la inoperància dels comandaments oficials i del governador civil.

Aquests dos mons els representen uns personatges que expliquen la història en majúscules de la revolució a través de la seva «intrahistòria», entrant en cases i casernes, en la vida quotidiana d’aristòcrates, burgesos i miners: per un costat, el marquès, amo de la mina, i el seu fill Tristán, bohemi i intel·lectual. Per l’altre, el capatàs i líder miner Apolonio i la seva filla Isolina, que de criada es converteix en miliciana després d’enamorar-se de Tristán. «A la gent, quan deixava de treballar a la mina, només li quedava morir-se, tenien poc a perdre, però tot i així temien que la seva misèria empitjorés», apunta l’autor.

«Són éssers humans contradictoris, amb tots els seus dubtes. Estan construïts d’anècdotes reals». Dos universos que en l’actual societat asturiana segueixen sense reconciliar-se, apunten els historiadors, i on els fets encara divergeixen segons quin bàndol els explica. 

Per això, encara que siguin de ficció, els personatges «són creïbles», diu l’autor d’El otro mar, que es confessa hereu de «la novel·la clàssica del XIX». «M’interessa narrar històries i arribar amb elles a un lector més ampli, universal i generalista que no té per què ser lector de còmic».

Notícies relacionades

El còmic baixa a la mina

Alfonso Zapico guanya el Premio Nacional de Cómic per 'Dublinés'

A les conques s’alça el monument a Les Carboneres, les obreres que treballaven portant el carbó amb pales fora dels pous. Zapico no oblida aquestes dones i recrea la figura d’Isolina, que es baralla amb el seu pare perquè no la veu en el paper de miliciana, que ajuda amb l’avituallament i fins i tot aconsegueix un fusell. «Les dones van tenir un paper fonamental i van ser un pilar en les societats mineres, on hi havia un masclisme enorme. Eren invisibles però sense elles res hauria sigut possible en la vida quotidiana. Això arriba fins avui. És una paradoxa que aquells miners que lluitaven per la igualtat i per millorar les seves condicions de treball tornaven a casa i tenien les seves dones sotmeses».

Tots sabien que la revolució s’acabaria malament. «El final és dramàtic. És una revolució que es va perdre. Però no és un llibre trist». I avisa, en el tom 3 no tot serà la dura repressió posterior.